«Així que ara, Francis, medita bé les teues paraules. Probablement, seran les últimes.»
El regne de Daura és una utopia. En ell no hi tenen cabuda la pobresa ni la misèria; les seues gents nèixen, viuen i moren amb dignitat, i l'ombra de la guerra j...
Ops! Esta imagem não segue nossas diretrizes de conteúdo. Para continuar a publicação, tente removê-la ou carregar outra.
El sol es pon sobre l'horitzó mentre, dempeus al balcó de la seua cambra, Urin de Daura llegeix la carta que Hanno li va enviar abans d'ahir. L'únic full que la composa, ataronjat per la llum, les vores remogudes pel vent agredolç de principis de tardor, conté només una frase: «Espera'm, de seguida tornaré».
«Però quants anys duc esperant-te ja, Hanno?» Cloent els ulls amb tristesa, Urin es deixa caure al seu panerot de boga, l'única companyia que tolera en moments com eixe. Com de costum, s'arregla la llarga falda del vestit perquè no se li arruge; ella sempre ha sigut del pensar que una persona pot estar infinitament trista, però mai pot estar desarreglada alhora. «Quants anys més t'hauré d'esperar, Hanno? Si el teu fill ja en fa deu que és rei, i el teu net xicotet, a qui tant se suposa que estimes, està a punt de complir-ne tres sense a penes conèixer-te... I ara em dius que espere. Per a què? Per a què em tornes a decebre? Tinc ja seixanta-cinc anys, estic cansada d'esta situació...»
Quan fa deu anys, allí mateix, cadascú assegut en el seu panerot, Hanno li va demanar que parlaren, Urin no es va sorprendre del que li va dir; ella, que el coneixia millor que ningú, sabia que era qüestió de temps que ell abandonara el seu càrrec en favor de Theo. Li va estranyar, fins i tot, que no ho haguera fet abans, veient com de preparat estava Theo per a agafar les regnes del país. El que Urin no s'esperava, i que la va ferir igual com si li esquinçaren el pit amb una espasa, fou que Hanno volguera marxar de Daura abans fins i tot de la Coronació de Theo... i fer-ho tot sol. Sense ella.
—Quina pressa hi ha, Hanno? Si només seran unes setmanes més... —li va tractar de fer veure ella.
—He esperat massa, Urin —va refusar ell, superb—. Necessite fer-ho així, no aguante ni un dia més ací, vivint esta vida...
—Ho entenc, és una vida espantosa —va respondre ella, mordaç—. Amb tan males companyies, qui no voldria fugir sense mirar enrere?
—Urin, no és per tu...
—Ah, no? I si no sóc un problema, ni una molèstia, ni un obstacle perquè visques la teua vida somiada, per què no vols que t'acompanye? Per què vols marxar ja, les divinitats sabran on?
—Perquè m'ofegue, Urin! M'ofegue! —Es va alçar de la cadira i va entrar la cambra matrimonial, on es va deixar caure a la vora del llit. Urin, fent a un costat el seu orgull i el seu disgust, el va seguir i va seure al seu costat—. No saps quan m'atabala pensar que encara hauré de seguir complint amb les meues obligacions un mes més, fins que tot estiga llest per a poder abdicar oficialment. Si no me'n vaig quan t'he dit, em tornaré boig...
—Això ho entenc, Hanno —li va assegurar ella—. Sé que ser rei per a tu mai ha sigut cap gust, però admet-ho: tampoc ha sigut tan dolent com esperaves. Dins de les possibilitats, t'has dut el teu regnat al teu terreny. Has dedicat més temps i esforços dels que s'esperaven de tu a millorar els nostres tractats comercials internacionals, i ho has fet amb èxit. I ara que vas a començar una nova etapa, jo vull acompanyar-te. Allà on vages. Saps que la idea de viatjar amb tu arreu de Numantiya sempre m'ha atret... Però, per què no vols que ho faça?
