«Així que ara, Francis, medita bé les teues paraules. Probablement, seran les últimes.»
El regne de Daura és una utopia. En ell no hi tenen cabuda la pobresa ni la misèria; les seues gents nèixen, viuen i moren amb dignitat, i l'ombra de la guerra j...
Oops! This image does not follow our content guidelines. To continue publishing, please remove it or upload a different image.
Quan Ivenn li pregunta si està segura d’acollir en sa casa l’estrany jove dels túnels, Aryne respon que sí, però desvia la mirada a les mans plenes de cicatrius, que no pot deixar de fregar-se.
Al adonar-se del seu gest, el veterà dels Capitans del Primer Poble arruga l’entrecella. No sols coneix la jove des que va nàixer, sinó que també l’ha vist rescabalar-se de tota mena de situacions cruentes amb un aplom i una enteresa admirables. Però des que va morir sa mare, Alina Runis, és la primera vegada que la veu insegura per una decisió que ha pres.
—Si tu n’estàs segura, jo també hi estic d’acord —li assegura amb calma, tot jugant amb el seu bastó. Un projectil li va destrossar la cama dreta durant la Guerra, quan només tenia nou anys, però això no l’ha frenat mai a l’hora de ser una de les persones més actives i servicials de les comunitats humanes que habiten els túnels.
—En Klen vindrà més tard? —demana ella de sobte, acondolida.
—Això m’ha dit.
—Millor. He de ser jo qui li expliqui les meues raons... I en Hinn i l’Eloia, on estan? Com és que no han vingut amb vostè?
—M’han dit que es refiaven del meu parèixer. I jo em refio del teu, així que em sembla que hi estem tots d’acord en aquest assumpte.
—Com que tots? Si encara no he parlat amb en Klen...
—Però a ell no li caldran les teues raons, Aryne. Tots confiem plenament en tu, mai ens has defraudat. A més, és probable que li hagis salvat la vida al pobre noi. —Ivenn deixa quiet el bastó i una ombra de preocupació cobreix el seu gest—. M’he creuat a Juanna quan venia cap aquí i m’ha dit que s’hauria mort en qüestió d’hores de no haver-lo ajudat. Gràcies als borinots de la colla del teu germà, i a tu i a en Beun, és possible que sobrevisqui.
—El problema és que em fa por haver-li salvat la vida a un enemic —li confessa ella.
Ivenn assenteix amb el cap.
—Podria ser, Ary, entenc el teu temor —li diu el Capità—. Però has salvat una vida. La seua identitat i les circumstàncies que l’han conduit fins a nosaltres ja les esbrinarem quan es recuperi. I llavors farem el que calgui per ajudar-lo o protegir-nos d’ell.
—Però hem d’esperar, Ivenn, i és tan frustrant... Mai m’havia trobat amb una situació així, en la que no pugui actuar ràpidament.
—La paciència és una de les teues debilitats —sospira el Capità.
—I la meua única opció, pel que es veu. I encara no sabem ni si es recuperarà del tot...
—Cert. Haurem de deixar que passi el temps.
—Però vostè com pot estar tan tranquil, Capità? —li reclama Aryne, exasperada—. Si m’he equivocat, seria una catàstrofe, la fi del que fa dècades que protegim!
