Els 7: la Mort

2

29/8/2061

Més o menys, ja ha passat mig any des que l’Abrlil va complir quinze anys.

Tot i les situacions viscudes, tots han acabat el curs amb molt bones notes i ara estan gaudint del fi d’estiu, abans de començar un nou curs i per molts, una nova etapa escolar.

*******

18:15 de la tarda

L'Aren i l'Adrià són al bosc, passejant i gaudint de la naturalesa.

– Tinc un bon pressentiment per aquest curs. – diu el felí – Tot anirà millor.

– Tampoc és molt difícil, tenir un curs millor que el de l'any passat. – comenta l'endimoniat.

– Tampoc va ser tan dolent. Ens vam conèixer. – diu l'Adrià donant-li un cop de malucs a l'Aren, prou fot perquè aquest caigui a terra.

L'Irat s'aixeca ràpidament i empresona al felí entre el seu cos i el tronc d'un arbre.

– Cert. Ens vam conèixer. – diu l'endimoniat, dolçament, abans de besar al seu xicot amb passió, com si fos un animal afamat.

Quan se separen, l'Aren té els ulls negres i els ullals fora.

– Estàs bé? – pregunta l'Adrià, preocupat.

– Sí, sí. Estic bé. – diu l'endimoniat, restant-li importància, mentre torna a la normalitat.

– Quant fa que no menges?

– Un mes.

– Si us plau, digues-me que no estàs començant el teu any de dejú. – demana l'Adrià, però no obté cap resposta – Aren, saps que t'estimo i respecto totes les teves decisions, però després de tots aquests mil·lennis, jo crec que ja tens la gana controlada. – diu, acaronant-li les galtes – No crec que sigui necessari continuar amb aquesta autotortura. – besa suaument a l'endimoniat, abans d'apartar-se lleument i moure el cap a un cantó, deixant el coll descobert – Beu tot el que necessitis. Porto l'anell, no pots matar-me. – recorda, en veure la cara de negació del seu xicot.

Després de pensar-s'ho uns segons, l'Aren torna a treure els seus ullals i els clava al coll de l'Adrià, suaument, per no fer-li mal.

Al principi es controla per beure lent, però les onades de plaer que senten tots dos són massa fortes i no tarda a augmentar la quantitat de sang que s'empassa amb cada glop.

Quasi inconscientment, l'Adrià salta, enrotllant les seves cames a la cintura de l'Aren, ajuntant més els seus cossos.

L'Aren s'obliga a parar d'alimentar-se del seu xicot i el mira, amb els ulls encara negres i la boca tacada de sang. Però l'Adrià no s'espanta. En aquests moments, aquesta li sembla una de les imatges més excitants que pugui veure mai.

– Pots continuar. – xiuxiueja el felí, quasi suplicant, amb la respiració entretallada.

– No serè capàs de parar. – xiuxiueja l'Aren.

– Doncs no paris.

L'Aren torna a dirigir-se a la mossegada ja curada, però en comptes de mossegar el coll, torna a guardar els ullals i passa la llengua per sobre la sang que ha quedat, provocant-li un calfred a l'Adrià.

– Ja he begut prou sang, per avui. – xiuxiueja l'Endimoniat, a cau d'orella del felí – Ara tinc gana d'una altra cosa. – diu, abans de tornar als llavis del seu xicot, mentre s'arranca la samarreta d'una tirada.

*******

L’Abril i l'Abel són a l'habitació d'aquest últim, estirats al llit, l'un al costat de l'altre.