Tot per Dena

Queta

Els meus humans són els millors. Portem junts ja molts anys, mitja vida. Amb ells vaig trobar per fi l’estabilitat, els dec molt. Sempre, des del primer moment, m’han fet sentir estimada i m´han donat totes les comoditats. És cert que, com ja estic velleta, de tant en tant necessite que m’ajuden a pujar algun tros d’escales, però amb una xicoteta espenta en tinc prou. El meu amo és un poquet dramàtic i quan veu que em fallen les forces, posa cara trista. Com al pobre li fa tanta pena, m’agafa en braços i em puja els pisos que em falten. Ja us dic jo que no és precís. La meua ama és més sensata i entén que m’estic fent major, però que encara em queda guerra per donar. La veritat és que, si no poden baixar a passejar-me els dos, moment que, per descomptat, és el millor; preferisc anar amb ella perquè em deixa més al meu aire, més lliure. Jo al meu amo me l’estime un muntó, però és molt patidor. Amb ell no podria apropar-me al grup de gossos del descampat, es ficaria nerviós. En canvi, la meua ama està tan relaxada, parlant tranquil·lament amb una amiga. Així que m´aproparé per veure que conten aquests gossets.

—Hola! Com et diuen? —em pregunta una podenca blanca mentre m’olora el cul.

—Em diuen Dena —responc mentre gaudisc de les cosquerelles movent la cua.

—De veres? Per casualitat, no coneixeràs un gos salsitxa que li diuen Llongui? —em diu mirant-me ja als ulls.

—Sí, el vaig conéixer l’altre dia, a la clínica veterinària.

—Quina sort! Ets la famosa Dena! Justament Llongui em parlà ahir de tu. Som amiguets d’ací del parc, saps?

—Per parc et refereixes a aquest descampat que sembla un femer, és així? —pregunte.

—Sí —riu la gosseta.

—Crec que tu i jo compartim edifici perquè la teua olor m’és familiar, del pati o de les escales. Però no t’havia vist mai —li dic.

—Sí, és veritat! D’això em sones tu també. Tal vegada no ens hem vist perquè ens acabem de mudar al nou pis. Quina il·lusió! Som veïnes! La teua història em va semblar interessantíssima.

—Doncs, allò que li contí a Llongui va ser sols el principi —conteste amb orgull, fent-me l´enigmàtica.

—Uhh! Quin suspens! Va dir-me que no li havies pogut dir per què et diuen així.

—Exacte, i supose que tu ara vols saber-ho —li dic quan veig que la conversa de la meua ama té pinta d’allargar-se perquè s’ha assegut amb la seua amiga a vora sèquia.

—Sí!!! I podré contar-li-ho a Llongui!!!

—Està bé... Vejam... El viatge en cotxe va ser horrible. No entenia res, sols volia tornar amb ma mare. Lladrava, rascava, mossegava els seients... He de dir que l’home que em va agafar em parlava i tractava de tranquil·litzar-me amb carícies allargant la mà cap arrere mentre conduïa. A poc a poc vaig asserenar-me i tractar d’acceptar el meu nou destí.

—No et marejares dins del cotxe? Jo sempre acabe vomitant —pregunta la podenca.

—La veritat és que no, a més, en eixe moment tenia altres coses en què pensar. Com per exemple, la forma en la qual canviava el paisatge segons anàvem cap al sud. El nord de Navarra és un dels llocs més verds del món, però en unes poques hores, passàrem a estar en un desert. És ben cert, que mai havia vist un desert, però quan pararem, allà per Aragó, vaig sentir un aire molt sec i els meus ulls sols veien un paisatge marró i sense arbres. Així és com deu ser un desert, pense jo.

—Aleshores aquest descampat és també un desert — observa la podenca.

—És pitjor, perquè està ple de vidres trencats i deixalles, però com que no ens deixen anar solts pels parcs on juguen els xiquets, hem de conformar-nos. Per on anava... Ja sé... El meu nou amo va parar el cotxe en una gasolinera i vam passejar un poc. Totes les olors eren noves per a mi i, la veritat, és que vaig gaudir i em vaig relaxar. L’home semblava simpàtic, també és cert que els pocs humans que havia conegut mai no m’havien tractat gens bé. L’amo nou em donà menjar i aigua. Fins i tot em llançà una piloteta que ell pensava que jo agafaria i li portaria, però per eixa època jo mai havia jugat a eixe joc i me’l vaig quedar mirant amb cara de no entendre res. Quan tornarem a pujar al cotxe estava molt cansada i vaig adormir-me. Havia tingut un matí molt intens.

—Així doncs, tot va acabar bé? Eixe va ser el teu nou amo? —pregunta la gosseta.

—Això pensava jo. Però les coses tornarien a canviar només arribar al meu nou destí. Allà va començar una de les millors èpoques de la meua vida.

—Me n’alegre molt per tu —em diu la podenca amb un somriure.

—Gràcies, xata. Ho sent, però he d’anar-me´n, la meua ama ja està moguent. Digues a Llongui que altre dia continue contant-vos més històries. Per cert, no m’has dit com et diuen.

—És veritat, em diuen Queta perquè sóc una podenqueta i blanqueta.

—Un nom fantàstic —li dic a Queta ja anant-me´n.

—Espera! El que volíem saber Llongui i jo és què significa Dena! —em cridà Queta.

—Significa “tot” en eusquera. Saps com de bonic és ser-ho “tot” per a algú? Doncs això vaig ser jo per a una persona i això mateix va ser eixa persona per a mi. Ja us explicaré. Adéu!