Tot per Dena

L'humà

Han passat uns quants mesos des de l’operació i, la veritat, no he aconseguit recuperar-me del tot. Pense que ja mai ho faré. Hi ha dies que em trobe amb poques forces i ànims, però hi ha d’altres com hui, en els quals sembla que estic un poc millor. Cada vegada tinc menys d’aquests dies, així que he d’aprofitar-los. És cap de setmana, ho sé perquè el meu amo s’ha alçat el primer i ha deixat l’ama adormida al llit amb Roget. Hui he decidit alçar-me amb ell. Quan s’estava fent el café, m’he posat a passejar per tota la casa en compte d’estar asseguda als seus peus, com faig normalment. He mogut unes quantes vegades la corretja penjada a l’entrada del pis per fer veure que ja estava preparada per a baixar. Ell ha notat la meua insistència i s’ha donat aire.
És un matí de finals d’hivern, i el sol ja comença a calfar una miqueta. Encara hi ha poca gent per carrer, és prompte. De fet, hem abaixat abans que entre setmana perquè el meu humà sempre vol aprofitar al màxim els dies que té lliures. Anem xino-xano pel nostre itinerari habitual i arribem a un desviament on comença un camí d’horta pel qual anàvem moltes vegades, abans que em cansara tant. M’he parat perquè vull que tornem a endinsar-nos per allà i retrobar-me amb eixos olors tan peculiars. El meu amo no se n’adona i continua caminant amb els braços plegats per darrere de l’esquena. Lladre i es gira, mire en direcció a l’horta i em comprèn. Ell somriu amb una barreja d’alegria i tristesa, sempre eixe somriure. Jo, en canvi, somric de felicitat absoluta. Bote i li pose les potes damunt perquè es decidisca. Per fi riu de felicitat vertadera. Eixe passeig sempre li ha encisat. Tirem pel camí de terra.
El paisatge canvia de seguida, en pocs minuts els sentits s’activen i estem en mig de la natura. Primer creuem un camp de fenolls, les seues fulles són les meues preferides, tan finetes i enredades. S’assemblen a les de les carlotes, però no són iguals. He de dir que l’horta valenciana és un lloc fantàstic en qualsevol època de l’any. I això que en aquesta època encara no ha crescut molta cosa, de fet hi ha parcel·les sense conrear. L’únic que també està quasi per collir són les carxofes, ben grans i boniques. Així i tot, és un paisatge preciós.  El meu amo sempre es quedà embadalit mirant les alqueries. Li agradaria molt viure en una, sempre ho diu. A mi m’encisava més anar vora séquia i, de tant en tant, botar-la per córrer a tota velocitat per dins dels horts. Hui ja no he pogut fer-ho, però gaudisc quan rememore els moments viscuts. Com quan passava per eixa caseta abandonada on hi havia un gat que sempre em bufava. S’esglaiaven més els meus amos que jo. Crec que l’humà també està a les seues coses, pensatiu. De segur que li ha vingut bé aquest passeig.

He decidit aturar-me abans d’arribar al final del trajecte habitual, les forces comencen a fallar-me i ja vaig amb la llengua fora. El meu amo se n’adona al cap d’una estona i també torna cap a on estic. S’agenolla i m’acaricia el cap i les orelles, jo estic encantada i li faig un petó dels meus. M’abraça com si fóra una humana, normalment no m’agrada, però hui em deixe fer perquè és una abraçada molt sentida i llarga. Tornem cap a casa els dos somrient, quin bon matí hem passat.