Tot per Dena

Roget

Han sigut unes setmanes molt crítiques. He estat ingressada a l’hospital veterinari sis dies. Eixe dolor tan fort a la panxa era perquè el meu estómac s’havia girat per complet. Sembla que als gossos majors i grans, de les meues característiques, els pot ocórrer açò. I així ha sigut, m’ha tocat la loteria roïna.
L’últim que recorde és que vaig entrar dins de la consulta amb la veterinària, em va examinar i, de seguida, em passaren a una altra sala. Després em vaig despertar en un altre lloc amb uns cables penjant. Encara sort que els meus humans estaven allà. El meu amo plorava, no cal dir-ho. Quin disgust i quin esglai s’haurà endut. Aquests dies sí que ha hagut de pujar-me al braç totes les escales perquè m’he quedat sense forces. Ara pareix que ja estic un poc millor, ja he tornat a menjar i beure sense problema. Però he d’anar amb molta cura i no fatigar-me perquè he tingut una operació complicada.
Roget ha estat molt simpàtic i m’ha cuidat molt. Mai s’havia adormit tan apegat a mi. Supose que m’ha vist dèbil i per fi ha pensat que no era una amenaça per ell. Fins i tot s’ha refregat en mi i m’ha llepat, com fa amb la barba de l’amo. Hui, que ja ens han tornat a deixar prou estona a soles, està fent la seua ronda pel corredor i ve moltes vegades al sofà a veure com estic.

—Com vas? No comences a fer coses estranyes, no et desmaies, ni res per l’estil, m’escoltes? —diu Roget vigilant.

—No patisques, no em passarà res. Em note més recuperada, amb una mica més de forces —conteste.

—Bé, amb tot i això, estigues tranquil·la. Els humans han dit que has de fer repòs i prendre-ho amb calma.

—Sí, que no em veus que és l’únic que faig? —pregunte.

—Jo ho dic, per si de cas. Quan van passar els dies i no venies, vaig preocupar-me molt. Damunt els humans tenien una cara de funeral que no era normal. Vaig haver de parar l’orella per assabentar-me del que deien. I ja saps el que em costa entendre la seua llengua —m’explica el gat.

—Ja, ja ho sé. I què deien?

—Doncs, que t’has salvat de miracle. Així que cuidat, per favor. Hi va haver una nit que no sabien si anaves a sobreviure. Ja saps que sóc un gat de poques paraules, però pensava que no tornaria a veure’t i no puc imaginar aquesta casa sense tu —diu Roget emocionat.

—Rogi, vas a fer-me plorar —li dic amb llàgrimes als ulls—. Ací sóc, no? Doncs ja està. A més, a mi em tenien adormida... I crec que em punxaven coses perquè em relaxara i no tinguera dolor.

—Eixa sort has tingut. Continuaré amb la ronda. Qualsevol cosa que vulgues, m’avises —em diu ja recuperat.

—Com si anares a poder fer molt —xiuxiuege per a mi.

Em torne a dormir fins que escolte soroll de claus i la porta del pis s’obri. Els meus amos ja han tornat i tenen una sorpresa per a mi. Després de dues setmanes baixant a soles a la vorera del costat del pati, per fi tornarem al descampat, això sí, nugada a la corretja i sense fer barbaritats.

Només entrar pel descampat m’he quedat a quadres. Han pelat tota la brossa i arreplegat totes les deixalles. No he vist cap vidre ni llaunes amb les quals puga tallar-me. Després hem seguit cap a la part d’ombria, per on passa la séquia. Feia un mes, l’herba quasi em tapava per complet; ara l’han tallada i això sembla un camp de futbol. A més dels salzes que ja hi havia a la vora del rierol, han plantat altres arbres ja prou crescuts. Ara hi ha tarongers i palmeres xicotetes. Per descomptat, la gran figuera que hi ha enmig del camí que creua el descampat, l’han deixat i han llevat tot el fem que l’envoltava. Abans costava pensar que eixe tros de terra haguera sigut, segons conten els pares del meu amo, un hort ple de lliris blaus fa algunes dècades; però ara ja torna a parèixer un jardí. I allà enmig d’aquest jardí, hi són els meus amics. Els meus amos m’animen a apropar-me i això mateix faig.

—Dena! Per fi! Quines ganes teníem de veure’t! —crida Queta corrent cap a mi.

—Estàvem molt preocupats per tu —diu Llongui arribant més tard perquè té les potes molt més curtes.

—Ja estic ací, i ben sencera com podeu veure —els dic amb un somriure.

—Doncs, vinga, tots a jugar! —exclama Llongui movent la cua.

—No, amor meu, deixeu estar Dena i no l’altereu molt. Ha estat molt malalteta —comenta Buti, la mare de Llongui, llançant-me una mirada de complicitat, la qual jo agraïsc.

—Anem tu i jo, Llongui. Hi ha uns excrements d’animal molt estranys que vull que olores —diu Queta entenent la situació.

Buti i jo els veiem anar-se corrent cap a dins dels matolls botant un damunt de l’altre. Ella s’apropa a mi i m’olora pausadament, tot seguit em fa unes quantes llepades.

—Haurà sigut dur... —em diu Buti.

—Molt... —conteste.

—Estic segura que has lluitat de valent per tirar endavant.

—Això he fet tota la vida, aquesta vegada no anava a ser una excepció. A més, havia de continuar contant-vos la meua història.

—Ho sabem tot, Dena. Ets tota una supervivent, la nostra heroïna —em diu Buti amb llàgrimes als ulls.

—Però, com? Qui us ha contat? —pregunte estranyada.

—Doncs, ha sigut una tota una cadena comunicativa. Queta ens ho ha contat a Llongui i a mi, i a ella la gata de sa casa... Blava, crec que li diuen —explica Buti.

—Però eixa gata únicament sap el poc que li vaig contar abans que m’operaren —conteste.

—No, ho sabia tot. Fil per randa, creu-me. L’abandó, la protectora, la teua nova vida... Tot —insisteix la gossa salsitxa.

—Doncs, no ho entenc... —dic pensativa.

—Algú que et coneix molt bé no volia que la teua història es quedara sense contar —comenta Buti mirant cap a ma casa.

Aleshores, mire cap a casa i ho comprenc tot. Veig Roget plantat darrere d’una finestra observant-nos. M’emociona pensar que ha sigut ell. Torne a pujar a casa i parlem. M’explica que s’avorria sense mi i em trobava a faltar. Volia arribar a mirar per les finestres, encara que mai haguera pogut, per veure si arribava. Va anar practicant a botar als mobles que hi havia a prop fins que ho va aconseguir. Em diu que no ha sigut tan difícil. Quin gat, mitja vida li ha costat aprendre. Em sent orgullosa d’haver sigut la seua motivació. Em conta que va conéixer Blava quan va poder botar al banc de la cuina per mirar per desllunat. Allà va ser on va descobrir que jo era “famosa”. Així doncs, va decidir aportar el seu granet d’arena. És el millor gat del món.