Tot per Dena

La manifestació

Ja sabeu que el descampat de baix de casa sembla un femer. Està ple de deixalles i, damunt, els caps de setmana hi acudeix molta gent a fer botellona. Aleshores, es plena de vidres trencats perquè els humans, quan beuen alcohol, perden el poc trellat que tenen. Es posen a llançar ampolles a l’aire i coses d’eixe estil. Així ha sigut com un pobre gosset s’ha tallat una pota quan anava perseguint la seua piloteta. Queta i Llonqui m’han contat que eixia molta sang i el gosset plorava molt.

Les nostres ames estan fartes d’aquesta situació i han organitzat una passejada amb gossos pels carrers del barri. Volen demanar a l’ajuntament un espai digne per a nosaltres. Són unes lluitadores, estic molt orgullosa d’elles. Una d’elles pertany a l’associació de veïns i han aconseguit que molta gent s’unisca al moviment.

I ací estic, esperant en la plaça del poble amb desenes d’humans amb els seus gossos. Hi ha una xaranga tocant i també hem vist una muixeranga fent una de les seues torres humanes. Diuen que al final vindrà una batucada, això puc aguantar-ho, sols espere que no tiren petards perquè als gossos no ens agraden.

Acabe de veure passar a Figa, la meua arxienemiga. Per si no ho sabeu, quasi tots els gossos tenim un altre gos al qual li tenim mania sense cap explicació. És creuar-nos i, de seguida, traure les dents i grunyir per a, poc després, posar-nos a lladrar com boges. És el nostre instint. A mi Figa em pareix un poc creguda, crec que li quedaria millor el nom de Fava. És una gossa molt estilitzada que participa en concursos canins, d’estos de córrer i botar obstacles. Amb tot i això, hui hem creuat mirades i hem decidit fer una treva perquè no és moment ni lloc per a baralles. Les dues estem juntes lliurant aquesta guerra.

També m’he trobat a Rosi, m’ha donat molta alegria veure-la. Rosi fou la primera amiga que vaig fer ací en el poble. Ara ja no la veig quasi perquè, quan la seua ama la porta al descampat i la solta, se’n va molt lluny i es perd. A més, la pobra Rosi té un altre problema, i és que, com ja he dit abans, tots els gossos tenim algun arxienemic, no? Doncs, Rosi, en té a cabassos. A més, no és recíproc, m’explique: ella pensa que eixos gossos són els seus enemics i els lladra molt, però eixos gossos no li fan gens de cas, aleshores, ella lladra més. Normalment, sol tindre topades amb gossos GPP. Per si no ho sabeu,  GPP vol dir: Gos Potencialment Perillós. S’utilitza per a fer referència a races de gossos que poden tindre un comportament més violent. És molt graciós perquè molt d’eixos gossos han d’anar amb morrió pel carrer i Rosi, que no és GPP, per culpa de lladrar-los tant, també n’ha de portar. Encara sort que últimament a eixos pobres gossos ja no els fan portar-ne de morrió, perquè un gos no és perillós o violent segons ha nascut, el seu comportament es va conformant segons el tracten i l’eduquen. Per exemple, conec una American Stanford que li diuen Lua i és un amor de gossa. Sempre que em veu se’m llança damunt i em llepa sencera, la conec des que era cadelleta. Curiosament, també porta morrió, però en aquest cas és perquè es menja les pedres com si foren llepolies, si no el portara ja no li quedarien dents.

En fi, per on anava... Sí, estem ja preparats per a eixir des de la plaça de l’església. Els humans porten xiulets i fan càntics, els gossos lladrem més pel soroll que pel fet d’entendre de què va tot açò, però hi ha molt bon ambient i la gent que passa se’ns queda mirant. Al cap i a la fi, el que volem és fer-nos sentir. Anem recorrent les zones més emblemàtiques i cèntriques del poble. La manifestació és tota per carrers de vianants per a no tallar el tràfic, sembla que no som tan importants. Així i tot, a mi m’agrada molt passejar per eixos carrers perquè em recorden al poble de Castelló on vivia abans. En això estic pensant quan la meua ama pega un sprint i em duu al capdavant de la manifestació amb les seues amigues. Allà em trobe a Llongui i a Queta.

—Ja pensàvem que no vindries! Vull presentar-te a ma mare! —em diu Llongui.

—Bona vesprada... —diu una teckel negra que em mira de dalt a baix amb superioritat  i se’n torna a girar caminant uns passos per davant.

—És un poc tímida —diu Llongui per excusar-la.

—Ja, això serà... —contesta Queta xiuxiuejant i amb un somriure.

—Dena, hui no et pots escapar perquè la passejada va per a llarg, has de continuar contant-nos la teua història —em diu Llongui per canviar de tema.

—Sí, vinga! Jo ja he posat al dia a Llongui amb allò que em contares l’altre dia —continua insistint Queta.

—Ja no me’n recorde ni per on em vaig quedar —conteste fent-me la interessant.

—Però nosaltres sí! Has de parlar-nos de la persona que et va posar el teu nom —insisteix Queta.

—D’acord, però us avise, és una història molt llarga —dic sospirant.

—Ja t’hem dit que hui tenim temps —diu Llongui posant-se al meu costat mentre Queta fa el mateix a l’altra banda.

—A veure per on m’havia quedat... Bé, ja sé. L’home que pensava que anava a ser el meu amo em portà a un poble de muntanya molt bonic anomenat Begís, en la comarca de l’Alt Palància. Va parar el cotxe davant d’una casa molt bonica, pintada tota de color groc. Era al costat d’un parc i per darrere hi havia un riu. Ens va obrir la porta una dona amb una certa edat, al voltant de seixanta anys.

—Segur que eixa anava a ser la teua ama! —em talla Llongui.

—Calla! Li va dir Queta, no veus que està construint la història? —crida per marmolar-lo.

—Sí, eixa dona es convertiria en la meua ama. Era cosina de l’home que em va portar des d’Euskadi. Ambdós eren bascos de naixement, però ella havia vingut a viure a Begís quan es va casar. Feia poc, el seu home havia mort i el seu cosí em portava allà perquè li fera companyia. Em vaig sentir molt estimada de seguida, com una reina. La meua humana havia preparat la casa sabent que jo aniria a viure amb ella i ja tenia un llit preparat al costat de la xemeneia i del seu sofà. També m’havia comprat joguets i menjar molt bo. Després d’olorar tota la casa i de passar els nervis inicials ens anàrem a passejar pel poble. Vaig quedar encantada, eixe lloc era meravellós i tenia moltes ganes de descobrir tots els seus racons. Es respirava molta pau i tranquil·litat, i just el mateix em va transmetre la meua ama. A la nit, assegudes les dues al costat del foc em vaig deixar acariciar per ella. En eixe moment va batejar-me amb el nom de Dena perquè, segons em va dir, a partir d’ara anava a ser-ho "tot" per a ella.

—Que bonic, Dena! —diu Queta emocionada.

—I què passà després? Conta, conta! —exclama Llongui alterat.

—Calma fill, segur que no és per a tant. A mi també em tracten com una reina i a tu com un príncep —intervé Buti molt altiva, com si no l’interessara, però bé que ha parat l’orella.

—Això depén de cadascú, per a mi sí que fou per a tant. Vaig viure uns anys fantàstics. Féiem moltes excursions, fins i tot en cotxe, perquè la comarca tenia molts llocs per a passejar. Però el que més ens agradava era seguir la senda de l’aigua del poble. Caminàvem a la vora del riu, al costat dels salzes i els xops. Hi havia també uns arbustos amb floretes roses, baladres es diuen, eren els meus preferits. En tornar, solíem parar en un restaurant als afores del poble, el cambrer era amic de la meua ama, tal vegada eren més que amics. No sé, el cas és que cada dia hi anava a fer-se un cafenet i xerrava una llarga estona amb ell. Si feia bo, ens asseiem a la terrassa, a l’ombra d’una figuera. Ell em portava aigua i jugava una estoneta amb mi mentre la meua ama i ell es llançaven miradetes i llargs somriures plens de complicitat. Els dies de calor em refrescava en una basseta que hi havia allà i se’m paraven libèl·lules al nas. Vaig gaudir molt els temps que passí al poble. Pensava que eixa felicitat seria per sempre, però sembla que el destí em tenia preparat una altra mala jugada.

—No pot ser! Què va passar? —pregunta Queta preocupada.

—Doncs, una desgràcia. A poc a poc anava notant que els passejos es feien més curts i la meua ama es cansava cada vegada més. Ja no baixàvem al riu perquè després era impossible que tornara a pujar. S’anava dies sencers del poble i arribava molt destrossada. Al final ho vaig notar, ho vaig comprendre. Estava molt malalta.

—Què dius? Jo no vull pensar que a la nostra ama li passe mai res, mare —talla Llongui dirigint-se a Buti.

—No patisques, perla. La nostra humana estarà bé. Deixa que continue la història —contesta Buti cada vegada més interessada en el meu relat.

—Un dia, quan ja quasi no podia valdre’s per si mateixa i havien de vindre veïns seus a treure’m a passejar, va arribar una visita inesperada. La seua filla.

—Clar, vindria a cuidar-la, si estava tan malalta... —intervé Queta.

—Sí, això em va semblar. Però el cas és que la meua ama es va quedar tan sorpresa com jo. No l’havia cridat ella, pareix que la seua relació no era molt bona. Amb tot i això, algun veí del poble, tal vegada el cambrer o, pot ser també el cosí que m’havia portat, van informar la filla de la situació de la meua ama. A més, no va vindre a soles, portava amb ella el seu fill xicotet que tindria poc més de dos anys.

—Ufff! Xiquets quin mal de cap —diu Buti amb fàstic.

—La veritat és que no, Buti. Eixe xiquet fou un raig d’alegria enmig de tanta tristesa. Primer, perquè animà l’existència de la meua ama durant els seus últims dies i, segon, perquè els meus passejos i moments dins de casa s’amenitzaren. Per eixa època va ser quan descobrí que m’entenia amb xiquets de curta edat, podia parlar amb ells. Fou molt curiós, perquè el xiquet encara no es comunicava amb els humans, però entre nosaltres sí que ho podíem fer.

—I la filla de la teua ama, què tal et tractava? —pregunta Queta.

—Doncs, podríem dir que simplement bé. La veritat és que sempre feia l’esforç de portar-me a passejar perquè la meua ama cada vegada podia fer-ho menys. Però em soltava en un parc i s’asseia a mirar un aparell en un banc. Encara sort que tenia al seu fill, ell i jo sí que jugàvem molt.

—Però, durant tot el temps que visqueres amb la teua ama, com és que mai no va anar la filla a veure-la o a l’inrevés? Jo no puc imaginar passar un dia sencer sense ma mare —diu Llongui.

—Coses de la vida, l’orgull dels humans que és molt traïdor. De fet, la meua va conéixer per primera vegada el seu nét quan el va veure entrar per la porta. Solien tenir discussions, però crec que no arribaven més enllà pel delicat estat de salut de la meua ama. Cada dia que passava s’anava apagant més. Fins al seu últim alé, va traure sempre forces per acaronar-me i fer-me sentir estimada. Jo romania al seu llit dia i nit, sense moure’m, tornant-li tot l’amor i companyia que ella m’havia donat. Un dia, en despertar al matí als peus del seu llit, aní a llepar-li la cara com feia tots els dies. Ella sempre somreia i encara amb els ulls tancats i m’acariciava el cap per fer-me saber que ja era desperta. Però eixe dia ja no va tornar a despertar. Vaig insistir molt nerviosa amb les llepades. Després van vindre plors i gemecs al seu costat fins que la seua filla va vindre per a fer-se càrrec de la situació. Els dies vinents a la seua mort els passí sense moure’m del seu llit, pensant que tornaria en qualsevol moment. Quan sentia obrir-se la porta del carrer anava corrent per si era la meua ama. En quant veia que no era així, tornava als peus del seu llit. Foren dies tristos en els quals ni la vitalitat del xiquet aconseguien fer-me reviscolar. Després, la casa se'n va anar omplint de caixes i jo no entenia res. Què anava a ser de mi ara? Em preguntava.

—I què va ser de tu? No ens deixes així —diu Queta.

—No us heu fixat que la manifestació ja ha acabat? Ens estan cridant els nostres amos. Estàveu tan immersos en la història que no us n'heu adonat —dic amb un somriure apagat per tots els records que m'han vingut.

—Dena té raó, ja n´hem tingut prou per hui, és hora de marxar —diu Buti espentant el seu fill amb el cap.

M’acomiade de tots ells prometent que continuarem la història un altre dia. Nuri em somriu, ja me l'he guanyada. La veritat és que m'han fet sentir una famosa d’eixes que apareixen en la pantalla de l’aparell que sempre porten a la mà.