Tot per Dena

La xiqueta

Una vegada a la setmana, el meu amo em porta a casa dels seus pares mentre ell treballa. Són una parella de jubilats molt simpàtica i em cuiden molt bé. Els últims anys m’he posat un poquet grossa i els meus amos els han explicat que no m’han de donar res més a banda del meu pinso. Amb tot i això, ells m’acaronen molt i sempre em cau alguna cosa. Hui ha sigut una cuixa de pollastre que va sobrar d’ahir, però hi ha vegades que és un plateret d’arròs al forn o de macarrons. Jo, per descomptat, no em queixe i m’ho menge tot. És el nostre secret. El passeig amb els “iaios” m’està servint per abaixar tot el que he engolit perquè hui m’he quedat molt plena. Aquesta vesprada ha vingut amb nosaltres la neboda dels meus amos, és a dir, la néta dels meus “iaios”. És molt bonica, té poc més d’un any i fa unes setmanes ha començat a caminar. El que més li agrada és anar per la gespa del parc i rebolcar-se, exactament el mateix que faig jo. I així estem els dos, gaudint mentre els iaios ens miren i riuen.
En veure hui la xiqueta, he recordat el nét de la meua antiga ama i m’he entristit. Fa uns dies que estic així, des que vaig rememorar-ho tot amb Queta i Llongui. La nena ja s’ha assegut i està jugant amb els seus joguets i jo estic feta una boleta al seu costat, em trobe molt cansada hui. De tant en tant, la xiqueta em mira, em nota trista. Per descomptat, amb ella també puc comunicar-me. Entenc perfectament el que per als adults humans són crits i balbucejos d’un nadó. Els xiquets, abans de començar a parlar, també m’entenen una mica a mi. Jo crec que ja després s’obliden perquè el seu cervell canvia i prioritza el seu llenguatge.

—Dena, per què estàs hui tan apagada? —em pregunta la xiqueta.

—Perquè he recordat esdeveniments del meu passat que foren molt tristos —responc.

—Vaja... Ho sent... Vols llepar-me la cara? Això sempre et fa gràcia. De segur que t’alça l’ànim.

—No, gràcies, carinyet.

—Per què no m’ho contes? Tal vegada et quedes més alliberada, com si et llevares un pes de damunt —proposa la xiqueta.

—Potser em vaja bé —pense en veu alta.
La nena s’apropa gatejant cap a mi i em mira expectant.

—Doncs, veuràs... L’altre dia li contava a uns amics la meua història abans d’estar amb la teua família i hui, en veure’t, he tornat a recordar un xiquet amb el qual vaig viure un temps —comence a contar.

—Era com jo de gran? —pregunta la xiqueta.

—No, una mica més major. Però encara no parlava amb els humans i, aleshores, ens enteníem com tu i jo ara. El cas és que jo vivia amb la seua àvia, però malauradament va morir i la seua filla i el seu nét, que és el xiquet del qual t’acabe de parlar, em dugueren a viure amb ells a un pis de la ciutat.

—Això està molt bé, no? No et deixaren a banda —intervé la nena.

—Sí, encara que jo seguia molt trista per la meua pèrdua. Recorde que sempre que sonava el timbre de la porta anava corrent per veure si era la meua ama i després recordava que ja no hi era, que havia marxat per sempre. A poc a poc, vaig anar acceptant la meua nova vida i la veritat és que pensí que m’aniria bé el fet d’haver canviat d’aires. Però de seguida tot es va capgirar i vingueren situacions molt dolentes. La filla de la meua ama no anava bé de diners, era mare soltera i li costava molt mantenir el seu fill. No havia pogut vendre la casa del poble de la meua ama i aleshores no podia rebre cap herència. Així doncs, treballava molt, tot el que podia. Deixava el xiquet en l’escoleta i quan no li quadraven els horaris, amb algun veí o amics. Hi havia dies en els quals no em podia baixar a passejar o s’oblidava. Jo aguantava com podia perquè no volia molestar. Fins i tot, quan ella deixava a soles al fill en alguna habitació per a fer tasques de la llar, jo m’encarregava de vigilar-lo. De fet, moltes vegades vaig evitar que tinguera algun accident greu. No és que ella fora una mare roïna, simplement la situació li sobrepassava. La veia sempre trista i, alhora, de mal humor.

—Pobreta, no devia ser fàcil per a ella ni per al fill no tindre més família. La veritat és que jo tinc molta sort —afegeix la xiqueta.

—Ni t’ho imagines, guapa. El cas és que normalment jo pagava els plats trencats. El pis era molt xicotet i ella em cridava molt perquè de vegades em ficava en mig, tirava coses amb la cua... No sé, jo a soles volia una mica d’estima i de carícies. Encara sort que sempre em quedava el xiquet per a jugar. Però un dia vaig posar-me un poc malalta de l’estómac, segurament mengí algun aliment del fem en mal estat o deixalles pel carrer, el cas és que jo estava a casa aguantant el mal de panxa, però eixe dia no venia ningú per treure’m a passejar. Aleshores, no vaig poder aguantar més i vaig fer caca en el saló, tacant a més la catifa. Quan la filla arribà es va enfadar molt i em va marmolar una barbaritat. Eixe va ser el principi del fi.

—Per això no passa res! Jo també m’ho faig damunt! —riu la nena molt graciosa.

—Ho sé reina, però tu portes bolquers i és natural que t’hagen de canviar. Però un gos ja major no sol fer-s’ho damunt. Vaig estar prou temps així i la meua nova ama va entendre que no ho feia a propòsit. Em va dur al veterinari i allà va vindre el problema. La consulta, els medicaments, les vacunes, tots eixos tractaments costaven uns diners que ella ni en tenia ni estava disposada a pagar-ne. Aleshores, hagué de prendre una decisió fatal. Portar-me a una protectora d’animals perquè no es podia fer ja càrrec de mi. Perquè m’entengues, a una gossera.

—No! Dena ho sent molt, em sap molt greu —diu la xiqueta mentre s’apropa  per abraçar-me i jo li llepe tota perquè és la més bonica del món.

Els avis ja volen moure a casa, m’han separat un poc de la néta perquè l’estava banyant sencera amb la meua llengua, encara que ella reia i s’ho passava bé.