Tot per Dena

La humana

És una vesprada de diumenge. El cel s’ha trencat i ha començat a ploure de valent. Uns núvols negres ho cobreixen tot i no deixen de sentir-se ruixats a la llunyania. Té traça de ploure tot el dia perquè l’aigua del carrer fa bambolletes, els humans comenten que si plou així, la tempesta romandrà una bona estona amb nosaltres.

Estem per a foto els quatre, mirant pels finestrals del saló com plou. Els meus amos plantats drets, jo a quatre potes damunt del sofà estirant el coll per veure millor i Roget, que ara ja sembla un trapezista, assegut dalt del moble més alt de tots.

Odie passejar amb pluja, no m’agrada mullar-me el cos, ni tan sols les potes. A no ser, per descomptat, que siga estiu i l’aigua de la mar estiga templada. Abans em feia més fàstic perquè si havia plogut molt no podíem anar al descampat, ja que de seguida s’inundava. Hui també ha passat això, però com que ja quasi no hi anem perquè estic major i em canse, doncs ja m´és igual. Supose que em posaran eixe impermeable que tanta gràcia els fa i apanyats. Encara és prompte per baixar, però que espere que no tarden massa perquè últimament em costa molt aguantar el pixum.

De moment, passada la novetat de veure ploure en un lloc on no estem acostumats, hem tornat a seure tots junts al sofà amb la manteta. Fins i tot s’ha baixat Roget amb nosaltres, però crec que això ha sigut a causa d’un tro ensordidor que l’ha esglaiat.

—Des que has aprés a botar i grimpar, estàs més pendent d’allò que hi passa fora que ací — dic amb un somriure, contenta per estar tots juntets.

—Hi ha un món sencer per descobrir, estava controlant que les obres del descampat no s’afonaren amb tanta pluja —contesta ell fent-se una boleta damunt de l’ama.

—És veritat, Queta em va dir l’altre dia que han començat a fer més edificis. Que els veïns n’estaven farts i s’anaven a manifestar de nou. A mi no em veuran, ja estic de tornada de tot —sospire.

—De tot no, encara queden bons moments, ja ho veuràs —m’anima Roget.

—Si tu ho dius...

—M’acuses de no estar pendent del que passa ací en casa, però en fa l´efecte que tu te n’adones encara menys dels nous esdeveniments —diu el gat fent-se l’enigmàtic.

—A què et refereixes? —pregunte estranyada.

—De veritat que no ho has notat? —insisteix ell acaronant amb el seu cap la panxa de la humana amb suavitat.

—Vols dir que... —dic obrint molt els ulls mentre olore la meua ama.

—Exacte, això mateix —diu Roget somrient divertit.

La meua humana embarassada, com no me n’havia adonat abans del canvi d’olor? I de la forma de boleta que li fa la panxa? Serà l’edat. Quan Roget s’ha mogut, he recolzat el cap damunt el seu ventre i he sabut que serà xiqueta. Un altre do dels gossos, per si no ho sabíeu. Aquesta notícia em dóna, sense cap dubte, més alegria i energies per viure. He de saber com serà eixa nova vida i he de poder parlar amb ella. Encara que note que em queda poc d’estar en aquest món, pense aguantar o, almenys, intentar-ho. Ho faré per mi i per ells. I si, amb tot i això, no ho aconseguira, de segur que aquesta humaneta farà que la meua família no tinga temps d’estar trista. I jo, estiga a on estiga, hi seré tranquil·la i contenta perquè he pogut tastar de ben a prop la felicitat. Ara és el torn d’altres, que hi passe el següent.