Tot per Dena

Aladroc

Els dies càlids d’estiu, de xafogor, no em van bé. Em trobe més cansada i no tinc ganes de menjar. Els meus amos, per animar-me i combatre millor la calor, m’han portat a una platja de gossos. No solem anar-hi molt perquè al meu amo no li agrada que el cotxe i la casa s’embruten després. La meua ama li diu que és un avorrit, que ja netejaran. Aleshores ell cedeix a canvi de que, en acabat, anem al “dog wash” per dutxar-me i que em quede neta i amb bona olor. En certa part entenc el meu amo, perquè el que ell vol és deixar-me pujar al sofà i al llit per dormir amb mi, és normal que no vullga que estiga bruta. Però és que quan vaig a la platja no puc contenir-me. M’agrada molt jugar per la vora, al costat de l’aigua, entrar corrent a la mar per capbussar-me i, després, rebolcar-me de goig en l’arena. Hui hem vingut i, per descomptat, estava fent això mateix quan, de sobte, he sentit que cridaven el meu nom a la llunyania.

—Dena! Dena! Quina alegria tornar a veure’t! —em diu un gos corrent cap a mi i movent la cua amb molta felicitat.

—Aladroc? Ets tu? —pregunte entretancant els ulls tractant de reconéixer-lo.

No pot ser altre que Aladroc. Eixa vivacitat no la té cap altre gos. Encara que està més gran i fort. Aladroc és un vell amic de la protectora on vaig passar l’estiu més difícil de la meua vida. Li diuen així pel seu color gris brillant, com eixe tipus de peix. És una barreja de moltes races, però s’assembla molt a un Pitbull. Sempre ha sigut un tros de pa, encara que molt mogut. El bo d’Aladroc s’ha creuat mitja platja perquè ha reconegut la meua olor i m’ha donat una sorpresa meravellosa.

Aladroc i jo vam ser veïns de “gàbia”. En veritat no era una gàbia, sinó un espai enreixat amb una xicoteta caseta per guarir-se del fred, la calor i la pluja. Vam fer molta amistat eixos mesos tan durs. Ell encara era molt menut i nerviós, en tenia poc més d’un any. Els seus germans i ell havien arribat a la protectora sent uns cadellets d’uns pocs mesos. Tots havien estat adoptats de seguida menys Aladroc, ell va tindre la mala sort de ser l’únic que no va trobar una llar. Quan adoptaren el seu últim germà i es quedà a soles, el passaren a una “gàbia” individual perquè ja havia fet un any. Eixes gàbies són les casetes dels gossos adults que esperen començar una nova vida. El que no et conten és que quan passes a eixe espai ja passa a ser més difícil trobar una família. És així de trist, però la gent sol buscar-ne cadellets per educar-los i perquè els semblen més bonics i divertits. Com més gran ets, tot es fa més complicat. Malauradament, hi ha gossos rescatats per la protectora que passen tota la seua vida allà. En les mirades dels més vells es pot veure la seua tristesa, són ulls que et diuen que han perdut tota esperança.

Per suportar la soledat, Aladroc i jo de seguida vam tractar de fer-nos companyia i animar-nos. A la nit sempre li contava alguna història perquè es tranquil·litzara i poguera agafar la son. Com que no feia fred i no havíem de guarir-nos dins de la caseta, moltes nits dormíem quasi apegats l’un a l’altre, al ras, únicament separats per la reixa. “Quins records” pense mentre Aladroc ja està damunt meu olorant-me, llepant-me i mossegant-me per jugar.

—Has canviat molt d’aspecte, però en el fons continues igual —li dic rient per com està d’alterat— Aleshores has trobat una família! No t’imagines quina felicitat em dóna!

—Sí! Fa ja quasi un any! Uns pares amb fills ja majors, cada dia em passeja un. Estic gaudint un muntó i em tracten molt bé! —diu excitat.

—T’ho mereixes! No saps les vegades que has vingut a la meua ment... —dic emocionada.

—Jo també me n´he recordat molt de tu. Sobretot quan t’adoptaren. Òbviament, em vaig alegrar molt per tu, però alhora em vaig quedar molt trist per perdre’t —em diu Aladroc emocionat també.

—Ho sé, tant de bo haguérem pogut anar-nos-en junts.

—Però ara ja no importa perquè els dos tenim per fi la nostra família.

—Així és, la vida ens ha somrigut —dic feliç.

—Encara me’n recorde el dia que arribares a la protectora. Jo no portava ni una setmana a la nova gàbia. Com ploraves i com plorava la xica que et deixà allà... —diu ell recordant.

—Fou un moment molt dolent, sí. Eixe sentiment de ser abandonada és molt dur —li dic trista i emocionada.

—No volies menjar, jo et parlava i tu estaves feta una boleta sense moure’t. Encara sort que en la “prote” som també una mena de família i els voluntaris aconseguiren animar-te.

—I tu també, Aladroc. No sé què hauria fet sense tu i la teua alegria. Encara que estiguérem allà tancats.

—Pensa que jo mai havia tingut una llar de veritat. Per a mi eixe lloc era ma casa i no podia comparar-ho amb res. Però ara que he pogut viure i sentir en primera persona tot allò que tu em contaves. L’amor, l’estabilitat, la calidesa... No ho canvie per res del món —conta orgullós.

—No saps com me n’alegre, de veritat. Te’n recordes dels passejos? Com aconseguíem que ens passejaren junts —li dic.

—I tant! Ho teníem tot preparat, si treien a un, l’altre gemegava i rascava la reixa. No fallava mai, els voluntaris s’apiadaven sempre —riu Aladroc recordant.

—I quan jugàvem a caçar mosques amb la boca? —recorde.

—Sí! Sempre em guanyaves!

—Aleshores estava més àgil i en tenia més reflexos... Bo, posa´m més al dia. Com es quedà tot per allà quan me´n vaig anar? —pregunte.

—Doncs, tot més o menys igual. Encara que cada vegada érem més gossos i gats, quasi no cabíem. Els voluntaris no donaven l´abast. I... També... Hi va ocórrer allò amb Estrella... —diu Aladroc canviant a un to més solemne.

—Què li passà? —pregunte preocupada.

Estrella era l’altra veïna de gàbia que tenia en la protectora. La meua relació amb ella fou tot el contrari de la que vaig tindre amb Aladroc. No deixava que m´acostara a prop de la reixa perquè començava a lladrar com una boja. Eixa va ser una de les raons per la qual m’apropí més a la banda d’Aladroc i ens férem tan amics.

Estrella s’assemblava a un Yorkshire, però sense pedigrí, perquè allà cap de nosaltres en tenia d’això, òbviament. Era menuda d’alçada, però d’edat ja rondava els deu anys. La trobaren enmig d’un camí, a prop de la ribera d’un riu. Portava un collar amb el seu nom, però no xip, possiblement s’havia perdut o l’havien abandonada, qui sap. El cas és que arribà molt bruta i amb els cabells enredats. A més, la vista la tenia molt afectada i això li feia ser encara més desconfiada. Els voluntaris que entraven a netejar-la i donar-li menjar començaren a posar-li un malnom més adequat que el seu propi nom: Piranya. Aladroc i jo ens matàvem a riure veient com els voluntaris es jugaven a “pedra, paper, tisora” entrar a la seua caseta. Hi havia dies que, directament era impossible netejar i li tiraven el menjar des de fora. Però els dies que deixava entrar algú, encara eren més divertits perquè s’hi confiaven i, de sobte, Estrella tirava a mossegar a la cama o als dits si recolzaves sense voler la mà en la seua reixa. Als treballadors nouvinguts sempre els feien la mateixa broma d’apropar-se a ella.

—Va emmalaltir... Deixà de lladrar i mossegar, els voluntaris entraven sense problema a la caseta i, almenys, va poder rebre un poc d’estima i atenció. Un dia un voluntari se l’emportà en braços dins d’una manta i ja no tornarem a veure-la —conta Aladroc penedit.

—Pobreta... Saps? Els últims dies abans d’anar-me’n vaig aconseguir parlar un poc amb ella. Li vaig preguntar com havia arribat ací, però deia que no se’n recordava, que ho havia esborrat tot de la seua ment. “No et fies mai dels humans” és l’únic que em va dir clarament. Mai sabrem que li va passar o li van fer, però es notava que Estrella tenia ferit el cor. I eixes ferides són més doloroses que qualsevol altra.

—Que sàvia ets, Dena. I com parles de bé! —em diu Aladroc amb un somriure.

—Tu que em mires amb bons ulls... He de marxar ja, vull passejar amb els meus amos per la vora de la platja. Espere que ens tornem a veure! —dic acomiadant-me.

—Això espere! A partir d’ara, sempre que vinga ací et buscaré!

Que simpàtic és Aladroc, quina alegria trobar-me’l. M’han vingut molts records al cap ara mateix. Però, ara que els veig allà esperant-me amb eixe somriure als llavis, sense cap dubte, em quede amb quan vaig conéixer els meus humans. Van salvar-me i em donaren una segona oportunitat quan pràcticament havia perdut tota esperança.

Portava ja quasi tres mesos tancada en la protectora. A principis d’estiu havia sigut abandonada entre llàgrimes per la filla de la meua ama. Té raó Aladroc quan diu que tots m’ajudaren. Realment podria haver sigut pitjor. Però jo no estava acostumada a eixe lloc i havia passat moments molt intensos, sols volia una mica de tranquil·litat. Em sentia trista, rebutjada, fins i tot m’enfadava amb mi mateixa i em deia que, tal vegada, tot havia sigut culpa meua. Allà feia molta calor, les primeres setmanes em vaig abandonar: no bevia, no menjava, no em movia. Al poc de fer un mes en la protectora, amb la insistència d’Aladroc i d’alguns voluntaris molt simpàtics comencí a eixir a passejar. Estava molt dèbil, m’ho notava en les potes quan caminava. Supose que va ser l’instint de supervivència el que em va fer acceptar la nova situació i tirar endavant. De tant en tant, tornava a la meua ment el record de l’abandó i eixa esperança de que reviscolaren i tornaren per mi, però cada vegada succeïa menys voltes i amb menys intensitat. Acabí per acostumar-me, no era feliç, perquè jo sabia com era la felicitat plena, però vaig començar a sobreviure. Fins que un dia de finals d’estiu aparegueren ells.
Quan entraven humans que no foren treballadors o voluntaris, els lladrucs s’intensificaven. Una part dels gossos, bàsicament, imploraven que se’ls emportaren d’allà; d’altres, simplement, comentaven entre ells la situació i, per últim, alguns com jo, romaníem fets una boleta a terra acceptant estoicament el nostre destí.

Aleshores, passejant entre les casetes va passar ell. Va plantar-se davant la meua porta i em mirà als ulls, jo també el vaig mirar i vaig alçar el cap curiosa. Em va somriure, va posar la mà a la reixa i jo m’incorporí fent el mateix. Va demanar que obriren la porta i el voluntari li va dir que jo no era cap cadell, que ja tenia els meus anys. Però ell va dir que li donava el mateix, que volia conèixer-me. I va entrar, i quan vam estar tots dos sols em va apropar la mà perquè li olorara, i olorava molt dolç. I llavors, em va acariciar i jo vaig tornar a sentir com era eixa sensació màgica i meravellosa. Aleshores em vaig deixar fer, em tombí cap amunt amb els braços estirats al cel i em fa fer moltes cosquerelles a la panxa mentre jo treia la llengua. Tot seguit, s’apropà agenollant-se al meu cap per fer-me un petó i em va xiuxiuejar a cau d’orella: “No has de patir més, seràs feliç la resta de la teua vida, jo m´encarregaré”.

I així ens va trobar ella, tombats els dos a terra i jugant com si ens coneguérem de tota la vida. “Sembla que ja hem triat” va dir la humana amb un gran somriure. I, de sobte, una nova carícia, i una altra vegada eixa sensació d’amor incondicional. Tenia la veu tan suau i transmetia tanta pau. Ambdós eren diferents, però iguals alhora, tenien estima per regalar a cabassos. Es compenetraven, s´omplien emocionalment i tenien complicitat. Ara que els veig allà a remull i jugant amb l’aigua de la mar a esguitar-se, no puc deixar de pensar en la sort que vaig tindre quan decidiren fer-me un lloc amb ells per sempre, dins de la seua xicoteta família.