Tot per Dena

Blava

En veritat, la “xicoteta” família dels meus amos és més gran del que pareix si em pare a pensar-ho bé. Ja us he contat que, de tant en tant, em quede amb els pares del meu humà, els “iaios”. També us he parlat de la xiqueta, la nebodeta. I hui, com molts altres dies, em passeja la germana de la meua ama. Açò no ho digueu mai al meu humà perquè és un dramàtic i s’enfadarà, però crec que amb aquesta xica m’agrada passejar més que amb ningú. Sí, perquè amb ella els passejos sempre són molt llargs i relaxats. Va sempre despreocupada i no té pressa, al contrari dels meus amos que, com treballen molt, de vegades no tenen tant de temps. Anem tranquil·lament pel barri i es para a xerrar amb amigues que juguen amb mi, m’acaricien i em diuen que sóc molt guapa. Encara que he de dir que jo, quan puc, “l’ajude”. Perquè resulta que no te xicot i ella és una xicona fadrina i molt ben plantada, amb uns cabells rossos que li arriben fins als malucs. Així doncs, quan veig que ens creuem algun xicot que està a la seua altura, aprofite i m’acoste a ell o al seu gos, si en té. Una vegada li vaig fer enrotllar les corretges i tot amb un, estil 101 dàlmates, ja m’enteneu. Però sembla que encara no hem trobat el xic adequat.

Hui el passeig no ha sigut tant llarg com de costum perquè hem vingut a la veterinària a què em miren i em facen proves, l’estómac continua donant-me problemes, crec que són gasos. A més, aquest matí he vomitat i he tingut unes punxades prou fortes.

He coincidit en la sala d’espera amb una gata que em sona molt. No crec que hi hagen molt gats tan peluts com aquest i amb uns tan blaus i profunds.

—Hola! Jo a tu et conec —dic apropant el musell al seu transportí.

—És clar que em coneixes, som veïns —em diu ella fent-se l’avorrida—. Et diuen Dena, la meua gossa no deixa de parlar de tu, conec tota la teua història.

—Ahhh clar! Tu ets la gata que veig de vegades plantada en la finestra del desllunat.

—La mateixa, allà em passe les hores veient si ocorre algun succés interessant. Blava, em diuen. Com veus, no es calfaren molt el cap amb el meu nom —diu ella.

Parlar amb Blava del seu nom m’ha recordat el gat que viu amb mi, el meu millor amic, per molt que li agrade fer-se el digne i passar olímpicament de mi moltes vegades.

—A mi m’agrada el teu nom. Descriu com ets. Jo també visc amb un gat i li diuen Roget perquè és pèl-roig o taronja, segons com el mires. Així que tampoc es marejaren molt els meus amos —li dic.

—Doncs, no l’he vist mai per les finestres —diu Blava estranyada.

—Ja... És que ell és una mica especial. Té un problema a les potes de darrere i no pot botar quasi perquè no té suficient força.

—Vaja, quin fàstic.

—Però ell s’apanya molt bé. Corre molt de pressa. L’únic és que sembla més un conill que un gat —ric quan pense en ell.

—Jo, si no poguera moure’m per les altures, seria molt desgraciada.

—Tenim la casa adaptada per a ell. Per exemple, el menjar el té damunt d’un moble alt i, per pujar-hi, els meus humans li han ficat al costat unes torres amb escalons a diferents altures perquè hi arribe sense problema.

—I per què no té el menjar a la cuina com tots els gats?

—Doncs... Bé, això és culpa meua. No sé controlar-me i si està a la cuina... M’ho menge jo —dic abaixant el cap.

Blava riu per primera vegada.

—Mare meua, com sou els gossos. Encara sort que jo a Queta la tinc ben ensenyada. Si toca el meu menjar li cau bona esbroncada.

—Roget és molt bo, mai em faria res.

—Aleshores tens molta sort. Ja m’agradaria parlar amb ell i explicar-li que els gats manem sobre els gossos —diu Blava estranyada.

—No serà per a tant... —dic defensant la meua espècie.

—Si en una llar, un gat i un gos es duen bé, sempre serà perquè el gat vol.

—Jo sóc molt gelosa i, quan fan cas a Roget he de ser jo qui es controla. És Roget qui té un poc de por de mi perquè em veu més gran que ell —explique.

—Supose que sempre hi ha excepcions —diu Blava cedint un poc.

—Jo crec que cada relació és un món.

—Potser. També et dic que jo amb Queta estic molt contenta, és un amor i em fa cas en tot. Així que a veure què li dius després quan la veges. Sembla que ja em toca entrar dins, ja us vigilaré pel desllunat —diu Blava amb un somriure maliciós darrere de la reixa del transportí mentre la seua humana la porta dins de la consulta.

Com són d’estranys els gats, mai saps quin estat d’ànim tenen amb eixos canvis d’humor tan marcats. Jo crec que he tingut molta sort amb Rogi, així li diuen moltes vegades els meus amos.

Quan m’adoptaren, Roget ja vivia amb ells. El van agafar acabat de nàixer. No tenia ni un mes. La seua mare havia mort en el part i ell i les seues germanes malvivien en un garatge. Va tindre molta sort també. Al principi li havien de donar el menjar amb el dit, simulant que era la mamella de sa mare. Va saber alimentar-se bé i a l’any ja s’havia fet tot un senyor gat. S’assembla al gat eixe dels còmics, Garfield. Com no es mou molt perquè, com ja sabeu, no és molt àgil, s’ha posat un poc gros. Té una bossa de greix que li penja de la panxa. Quan corre és molt graciós perquè sembla que la bossa tinga vida pròpia. Ell diu que és una protecció ancestral que tenen els gats del desert per a sobreviure en casos extrems. Pobre, ell no duraria ni una setmana al desert encara que s’esforçara.

Els primers dies en casa ens separaren en diferents habitacions. Jo havia olorat des del primer moment que allà hi havia algun animal més i de segur que ell també. Supose que els humans tenien por de com reaccionaria ell i, a més, jo mai havia conviscut amb cap gat. Al principi ens intercanviaven les joguines els nostres amos i, com jo estava tancada al menjador, ens miràvem pel vidre translúcid de la porta. Estàvem curiosos els dos per conéixer-nos. Quan, al cap d’una setmana, per fi ens trobàrem cara a cara ell ja s’havia acostumat a mi i no em va fer molt de cas. Jo, com sempre estic ansiosa, aní darrere d’ell amb la meua piloteta perquè jugarem junts. Però sembla que Roget s’atabalà una mica i va pegar a fugir. Des d’aleshores, sols juga amb mi si algun dels meus amos hi és amb nosaltres, a tall d’àrbitre. Juguem a perseguir-nos o a tirar-li paperets. Amb el pas del temps, hem aprés a fer-nos companyia quan ens quedem a soles. Cada vegada s’acosta més a mi quan estem els dos tombats i ja no em té gens de por. Abans, si jo estava al sofà o al llit amb els meus amos, ell no se’n pujava. Ara si jo estic amb un, ell se´n puja damunt de l’altre i l’amassa o es posa a fer eixe so tan peculiar que fa quan està a gust. En veritat, això no ho feia al principi per culpa meua, perquè sóc molt bruta i gelosa, i amb el musell li empentava. El més lògic haguera sigut que Roget em responguera amb una arrapada, però ell mai faria això, és molt bo. Així que tot es va solucionar en el moment en el qual jo vaig aprendre a compartir. Després de tot, ell havia arribat abans, no podia ser tan egoista. Últimament, parlem més, s’interessa pel que passa al carrer i em demana que li conte com és el món real. Jo, per recordar-li que l’estime molt, sempre que ens creuem al corredor li faig un bes amb la llengua. Abans no li feia molta gràcia, però, encara que no m’ho diga jo sé que ara li agrada. És un gran company i amic el meu Roget, i m’estima, a la seua manera, però m’estima. Al cap i a la fi, som pràcticament germans.

Espere que no tarden molt a cridar-me cap a dins de la consulta. Cada vegada tinc més dolor, comença a ser insuportable. Fins i tot em costa respirar.