Tot per Dena

Lleo

El que més m’agrada fer amb els meus amos és anar-hi a la muntanya. Eixos olors, els arbres, el color verd, em recorden la granja on vaig nàixer i, sobretot, a ma mare. Els primers anys després d’adoptar-me els meus humans, anàvem quasi tots els caps de setmana a fer alguna ruta a la muntanya. Gaudia molt de córrer lliure pels camins i les sendes. Quan alguna olor m’excitava solia rebolcar-me a terra de gust. El problema per als meus amos era que, normalment, les olors que més m’atreien eren els dels excrements d’animals salvatges i ja us podeu imaginar l’aprensió que això genera en els mamífers de la vostra espècie.

Ara ja no aguante físicament  tant com fa uns anys, l’edat no perdona. Així i tot, encara fem algunes passejades no molt exigents. Hui hem anat a pujar a la Font de la Prunera, en la Serra Calderona. Venim molt perquè el meu amo va fer colònies i campaments ací quan era més jove. Sempre diu que és un trosset de cel baixat a la terra. I té tota la raó.

Aquesta vegada anem acompanyats pel cosí del meu amo i el seu gos Lleo, que no Lleó. Li diuen així perquè els colors que formen la seua pell recorden als de l’estampat d’un lleopard i, a més, com és un llebrer és quasi tan ràpid com aquest animal. L’únic problema és que no poden deixar-ho molt solt perquè, amb el seu instint de caçador, se’n va darrere d’algun animalet i s’oblida de tornar o de fer cas quan el criden. Però a mi sempre sol obeir-me perquè sóc la veu de l’experiència. Encara que de vegades costa molt.

Abans d’arribar a la font passem per la Casa de la Prunera, una masia de més de cent anys que ha fet de refugi de guerra, d’hospital per a tuberculosos i de casa de colònies per a xiquets. Malauradament, ara està abandonada. Per dins està destrossada per culpa de tots els vàndals que han entrat per diversió, encara que per fora està quasi perfecta, si no contem les finestres trencades. Sempre que he anat amb el meu amo, conta les mateixes batalletes i històries de por amb els seus amics. Hui no serà una excepció. Els humans aprofiten per a esmorzar i solten Lleo de la corretja llarga a la qual va sempre nugat. Ha pujat les roques d’enfront de la casa en un tres i no res i s’ha perdut pel bosc de pins. Què he pogut agafar-ho? Impossible. El maleït llebrer ha tirat darrere d’un pardal i ha desaparegut. No sé quant de temps porte seguint el seu rastre. Per fi el trobe olorant un tronc.

—Estàs fava! No pots veure qualsevol cosa i tirar a córrer! Em portes com cagalló per séquia! —li marmole perquè els pulmons se m´ixen per la boca.

—Ho sent, he vist un animalet i m’ha pogut l’instint —em diu tornant cap al meu costat.

—T’has tacat de saba. No t’he dit que no et refregues als arbres? —torne a marmolar-li preguntant-me en quin moment m’he convertit en la seua mare.

—Ja deia jo que notava els pèls del cul encartonats —diu llepant-se la zona.

Tornem cap a baix on els humans ja estan acabant d’agafar forces. Reprenem la marxa per una senda molt estreta perquè la falta d’ús ha fet que se la menge la vegetació d’arbustos i arribem a la font. M’encanta eixa aigua tan fresqueta. Encara no és estiu, però aprofite per a mullar-me les potes i la panxa a la basseta. Lleo ja està menjant el pinso com si s’ho anaren a furtar i quan acaba baixem a l’antic camp de futbol mentre els humans es queden a l’ombra i a la fresqueta de la font. Potser, jo m’he fet vella, però els meus amos últimament es mouen menys que un gat d’escaiola.

Una vegada baix, veig  Lleo olorant uns cucs a prop d’un pi. Són com erugues peludes que van totes en filera pujant pel tronc. Vaig corrent i li avise que és processionària i si apropa molt el musell o la menja es posarà molt malalt. No sé com aquest gos pot sobreviure sense mi. Finalment, s’ha apartat i sembla que ja està més tranquil. S’acosta i olora les males herbes que han crescut a eixe estrany camp de futbol del qual sols queden les porteries rovellades. Aprofite per a parlar amb ell i conéixer-lo millor.

—I quina és la teua història, Lleo? —li pregunte.

—La meua història? No sé a què et refereixes —respon amb un tros d’herba a la boca.

—Vull dir, com vas anar a parar amb el teu amo?

—Ah! Doncs, no ho sé, va vindre un dia a un poble per mi, em va pujar al cotxe i ens en vinguérem a València. Me’n recorde que estava atemorit.

—Vaja... I on vivies abans?

—No sabria dir-te, supose que seria un poble de Terol. Però jo mai vaig veure eixe poble. Ens tenien sempre a mi i als meus germans en una nau industrial. Sols ens portaven aigua i menjar cada cert temps.

—No eixíeu fora? Al camp?

—Sí, també. De tant en tant obrien i se’ns portaven de caça. Però sembla que jo no servia per a seguir els animalets i portar-los als amos. Em despiste molt, saps?

—No me n’havia adonat... —mentisc.

—Al cap d’un temps, deixaren de traure’m. Eixien tots els meus germans i jo em quedava a soles tot el dia a la nau. No era un lloc agradable perquè féiem les nostres necessitats allà també. Quan em quedava a soles, lladrava molt i em posava nerviós. Un dia van passar unes xiques que estaven fent senderisme i em van veure allà tancat. Van tractar durant molt de temps d’alliberar-me. Vingueren molts dies a parlar amb els caçadors i a la fi aconseguiren convéncer-los. Estiguí un temps en casa d’una de les xiques. Allà vaig descobrir que pertanyien a una associació que es dedicava a rescatar gossos als quals els seus amos no els tractaven bé.

—Quina història amic... No sabia que havia sigut tot tan dur, Lleo.

—No patisques, ja quasi ni me’n recorde. Però, saps una cosa? Quan va vindre per mi el meu humà, vaig descobrir que tenia un nom. La xica que em va acollir va dir que el caçador em deia Clamors.

—Clamors? Quin nom més estrany —responc.

—Un clam significa cridar molt fort i pareix que això havien de fer amb mi quan em soltaven perquè anava sempre al meu aire. Òbviament, no sabia que em deien així, i per això no tornava quan em cridaven.

—Aleshores, sí que et pegava un poc eixe nom —li dic divertida.

—Així i tot, els caçadors posen noms molt curiosos. Els meus germans es deien: Generalíssim, Legionari i Sospirs d’Espanya. Ells sí que sabien caçar i ajudar els caçadors a agafar les preses.

—Em quede al·lucinada amb els noms. Trobes a faltar els teus germans? —li pregunte.

—De vegades sí, però he tingut sort. El destí em tenia preparat una vida millor —diu Lleo amb un somriure.

Em quede callada pensant com m’ha sorprés Lleo amb la seua història i amb les seues bones reflexions. L’havia jutjat malament. Els nostres humans ens criden perquè és hora d’anar-se´n. Per fi han decidit moure el cul. Jo estic destrossada per seguir el ritme del llebrer. Encara sort que és tot camí de baixada fins al cotxe.