Relats/os

Com estàs? (cat)

Aquest any també he escrit un relat en català, però tampoc ha rebut cap premi. Igualment el publico perquè la història que narra està inspirada en el que em va passar a mi fa uns anys (evidentment els noms són inventats). Espero que us agradi i que cap de vosaltres hagui viscut una situació semblant.

L'altre dia sortia del metro quan em vaig trobar amb la Berta. Feia anys que no la veia i tampoc havíem parlat des de feia temps. Vaig ser jo qui la va saludar, però va ser ella la primera a parlar.

—Ostres Laia, de veritat ets tu? Quant de temps! Tinc una mica de pressa, però com estàs?

No sé què va ser del que em va dir que em va posar tan malalta. Potser va ser aquella primera pregunta. És veritat que el meu aspecte ha canviat en tots aquests anys, l'estrany hauria sigut que continués igual. Ja no porto els meus cabells castanys fins a la cintura i tampoc me'ls planxo. Ara els porto curts, arrissats i tenyits de ros. Però que li costés reconèixer-me no va ser el que més em va molestar.

Segurament va ser que se sorprengués pel fet que hagués passat tant temps des de l'última vegada que ens havíem vist. Per què es va sorprendre? Sí, vaig ser jo qui es va canviar d'escola quan va arribar primer d'ESO, però també era jo qui sempre intentava quedar amb ella. Primer ho feia a través de correus electrònics, jo proposava una data i m'adaptava si ella no podia. Quedàvem una vegada al mes com a molt, ella sempre estava molt ocupada. Quan les dues vam tenir telèfon vaig ser jo la primera a donar el número. Intentava quedar amb ella de tant en tant, però va arribar un moment en què ens vam deixar de veure. Abans que me n'adonés, ja no em felicitava pel meu aniversari i em va deixar de parlar per telèfon. No sé exactament per què va ser. Bé, sí que ho sé. No va ser per mi, d'això n'estic segura, va ser per ella i per totes les seves prioritats que van acabar deixant la nostra amistat en últim lloc. Això em va enfadar molt, però no va ser el que em va fer venir aquelles ganes de vomitar.

Va ser aquella última pregunta, aquella pregunta que fa una persona qualsevol per cortesia o un familiar o amic proper quan es preocupa. Uns anys abans, ella era una amiga propera, però ja no la considerava res. Quin tipus de resposta esperava? Volia un petit resum de tot el que havia passat en aquests últims anys? Podia començar fent una petita introducció de totes les noves persones que ara formaven part de la meva vida. Totes aquelles persones que em feien costat, es preocupaven per mi i en qui podia confiar. També podia parlar de les persones que ja no formaven part de la meva vida, persones com la Berta, que m'havien deixat de parlar feia anys. No, no havia d'explicar res d'això. Ella havia dit que tenia pressa així que volia una resposta curta. Però una pregunta se'm va colar sense permís. Realment tenia pressa o és que no volia parlar amb mi? Al cap i a la fi, si volgués parlar amb mi, ho hauria fet per telèfon.

Estava clar que no li interessava res de la meva vida, però encara no sabia quina resposta esperava. Aleshores em vaig posar a pensar. Potser es referia a com estava econòmicament. La resposta era curta, estava malament. Si es referia a com estava psicològicament, la resposta era la mateixa. Però, i si es referia a com estava en aquell moment? Doncs estava enfadada, molt enfadada. No ens havíem vist ni parlat durant anys i ara em mirava com si res, esperant una resposta a aquella pregunta tan estúpida.

Vaig trigar a respondre, encara no tenia massa clar què esperava que digués. Al final vaig fer una petita respiració per calmar-me i vaig arribar a la conclusió que havia fet la pregunta per costum, no esperava una resposta sincera.

—Bé, estic molt bé —vaig acabar dient.

Ella anava a afegir alguna cosa més, però em vaig girar per marxar i la vaig deixar amb la paraula a la boca. No vaig poder evitar sentir-me orgullosa de mi mateixa, però encara tenia aquelles estranyes ganes de vomitar. No va ser fins que vaig arribar a casa que vaig poder respirar amb tranquil·litat.