1001 Raons per somriure

Introducció

Ho teníem tot, però vam renunciar-ho i vam canviar-ho per la guerra. Totes les nostres propietats van ser cremades o destruïdes , vam perdre moltes coses, però el més important per a mi, va ser perdre la cultura: van tancar les escoles, ens van treure els llibres, ciutats, llengües...

Em dic Ona, Ona Vilallar, tinc acabats de fer els 12 anys, i en aquest poc temps han canviat molt les coses. La meva mare es diu Maria i te 46 anys; el meu pare, en Joan, en té 42; la meva germana gran és la Eugènia, en té 20 i la meva germana petita és la Míriam i té 8.

Tot va començar fa cinc anys, jo i la meva família vivíem al centre d'una gran ciutat, Barcelona. Anàvem a l'escola, érem feliços i vam somiar amb menjar anissos, però la cruel realitat, es que no hi ha un final feliç.

La Míriam va tenir molta sort, era molt petita i només sabia que dormir i plorar, exactament el mateix que continua fent ara, cinc anys mes tard; la cosa es que no es va assabentar de res, en canvi jo, encara que no sabia exactament que estava passant, els pares em prenien com una adulta i m'ho explicaven tot, o gairebé tot. I sabia que el pare hauria d'anar a la guerra, i la mare ho passava molt malament...

Els països es van començar a barallar i hi havia petites guerres, i hi havia moltes amenaces i finalment va arribar...

Una nit d'estiu, van tirar la porta avall i es van emportar al pare. La mare es va tirar al terra a plorar i mentre jo l'abraçava, l'Eugènia va sortir corrents a per al telèfon, i inmediatament va trucar al Pau per avisar-lo. El Pau, es el novio de l'Eugènia, però en aquell moment, només s'estimaven mútuament; el Pau es un noi molt intel·ligent i pensa ràpid, així que es va posar un guix a la cama esquerra i va actuar com si se l'hagués trencat, i quan van arribar a casa seva, van haver de marxar amb les mans nues.

El pare era un bon escriptor, el millor per a molts, i quan se'l van emportar, la mare em va fer recollir les meves coses i les d'ell.

Encara recordo aquell dia com si fos ahir, el dia que es van emportar el pare; m'havia explicat un conte per anar a dormir com sempre i la Míriam ja s'havia adormit:

-Papa, tinc por- vaig dir preocupada.

-Ona el millor que pots fer quan tinguis por o estiguis preocupada, que estiguis trista i no sàpigues com continuar la teva historia, es buscar 1001 raons per somriure i escriure-les en un diari..

-i per que 1001?-vaig preguntar intrigada

-Perquè si la vida et dona 1000 raons per plorar tu has de ser forta aixecar-te i donar-li 1001 raons per somriure.- va contestar el pare, i amb un somriure a la cara, em va entregar un diari en blanc.

Han passat 5 anys llargs, i no he sigut capaç de treure'm aquella frase del cap...

...

Vam haver de fugir al poblet on la mare sempre estiuejava des de ben petita, era en mig d'una vall oblidada i les muntanyes ens van protegir de les bombes i armes nuclears, fins que un dia...

Una va destrossar mitja muntanya... Vam quedar al descobert i vam pensar que seria la fi. El petit poblet, que hi havia construït, va desaparèixer entre les cendres. Ja no teniem forces per continuar, ni jo, ni ningú. La guerra ens ho estava traient tot, cada cop més i més... Amb el temps, i la paciència de la mare, el vam anar reconstruint, però com no teníem gairebé res, no va canviar gaire. Vam fer el que vam poder, i el que teníem clar, es que si no ens ajudàvem mútuament, moriríem tots; però van passar els mesos i no hi va haver cap problema, cap signe de bombes ni militars. L'Eugènia deia que el món ens estava deixant agafar alè pel que encara havia d'arribar, aquest cop estava completament d'acord amb ella.

La mare era infermera d'un hospital de Barcelona, Sant Joan de Deu, allà va treballar-hi molt de temps, per ser exactes 17 anys, per això tenia experiència.

En aquella petita vall hi vivíem 18 persones exactament, i amb la bomba nuclear van caure 3, quedàvem quinze persones, i la majoria estava desenvolupant malalties desconegudes, per lo tant, malalties per les quals no hi havia cura. Però la mare feia el que podia.

Al cap d'un any, va arribar la desorientació, ningú no s'havia que havia de fer, viure era impossible, sobreviure difícil, i morir ja no era la pitjor de les preocupacions. La mare deia que havíem de fer vida normal, però allò, ja no era una opció. Amb el temps les coses van canviar, als 2 anys i mig de viure allà, vam notar que necessitàvem càrrecs per poder saber que fer en aquells moments d'engoixa, i els vam repartir a cada un dels quinze habitants:

La Laura que te 29 anys, es mare dels bessons l'Ester i el Gerard, que tenen 4, i de la Laia que té 6, la Laura s'encarrega de cuidar a les dues persones grans del poble, el Pere i la Dolors. L'Eugènia i el Pau caçen, el Pere toca la guitarra, la Dolors cuina, el René, net del Pere, neteja plats amb la Laia i la seva mare, la Marta. Després està l'Arnau, que és molt divertit i ja ha fet els 11 i s'encarrega d'ajudar-me amb els nens i per ultim la Cèlia que en poc temps farà els 19, és molt intel·ligent, i es la millor amiga de la l'Eugènia, s'encarrega de fer classes als petits.

Ens agrada molt jugar a futbol i ens ho passem genial, crec que tinc el millor càrrec.

I la veritat esque els càrrecs van ser una gran idea perque funcionen molt bé, i per sort quan va fer quatre anys que residiam aqui...Va arribar a la vall, una petita família, vinguda des de els voltants de Barcelona. La família estava formada per tres membres, un avi, una àvia i una nena, el que jo no sabia, es que acabaria sent la meva millor amiga. L'avi havia caigut malalt al passar pels camps nuclears, li van sortir diversos tumors, vomitava constantment i va perdre gran part de la vista, la mare el va visitar, però no va poder fer res, cada vegada creixia més i més.