1001 Raons per somriure

Capítol 10: Pigues

Obro els ulls a poc a poc, la llum em molesta i no puc veure durant uns segons, me'ls frego i provo un altre cop a obrir-los. Aquest cop veig a l'Eloi mirant-me fixament, segur que tinc unes lleganyes gegantines, o potser em queia la bava mentre dormia, potser són els cabells que dec portar... Intento girar-me però de seguida em frena amb el seu braç, i quin braç...

-Intento comptar les teves pigues, no et moguis- s'apropa a mi encara més fins a estar a menys d'un pam, em mou un dels meus rinxols vermells de la cara lligant-lo darrere la meva orella. Miro fixament els seus dos ulls, realment sembla com si estigués comptant-me les...

-1001!-diu.

-Perdo?

-Tens 1001 pigues.

M'està prenent el pèl, com sap de les 1001 raons? Jo no li he explicat a ningú. Ha sigut un número a l'atzar? Ric per sota el nas pensant en l'estranya coincidència.

- Perquè et fa gràcia?

-És impossible que en tingui 1001.

-Si obro els ulls a poc a poc, la llum em molesta i no puc veure durant uns segons, me'ls frego i provo un altre cop a obrir-los. Aquest cop veig a l'Eloi mirant-me fixament, segur que tinc unes lleganyes gegantines, o potser m'havia caigut la bava mentre dormia, potser són els cabells que dec portar... Intento girar-me però de seguida em frena amb el seu braç, i quin braç...

-Intento comptar les teves pigues, no et moguis- s'apropa a mi encara més fins a estar a menys d'un pam, em mou un dels meus rinxols vermells de la cara lligant-lo darrere la meva orella. Miro fixament els seus dos ulls, realment sembla com si estigués comptant-me les...

-1001!-diu.

-Perdo?

-Tens 1001 pigues.

M'està prenent el pèl, com en sap res de les 1001 raons? Jo no li he explicat a ningú. Ha sigut un número a l'atzar? Ric per sota el nas pensant en l'estranya coincidència.

- Perquè et fa gràcia?

-És impossible que en tingui 1001.

-Si vols, les torno a comptar. -diu i riu per sota el nas.

-No fa falta.-S'apropa més a mi, puc sentir la seva respiració sobre meu, els seus músculs es marquen i es tensen. Es recolza a terra amb les seves mans i s'impulsa cap a mi. Em diu a cau d'orella: -Vull presentar-te als meus pares.- S'allunya i s'aixeca d'un bot, sense cap dificultat.

A què ve això?- pregunto per a mi- de sobte m'adono que els últims segons m'he descuidat de respirar. S'expulsa la roba, i es pentina els cabells amb les mans. Doblega la manta i se la penja al braç. Jo estic asseguda observant-lo perplexa. De cop es gira i m'allarga la mà. M'ajuda a aixecar-me i sense deixar-me anar la mà, corre turó avall.

M'arrossega amb força mentre corre, l'aire em despentina i quasi no veig on trepitjo, cada cop que recolzo el peu a terra, sento un fort llampec de dolor dins meu, però ell segueix tirant de mi, i la meva respiració accelerada no em deixa cridar. Finalment, freno en sec i em deixo caure enrere.

-Que passa Ona? T'has fet mal?- pregunta mentre fa mitja volta i s'apropa a mi.

-Estic bé, és que encara em fa molt mal el turmell.

-Ostres, perdona, ja me n'havia oblidat.

-Si, si, ja ho he vist.- Em mira amb preocupació en els seus ulls, m'ajuda a aixecar-me, però, aquest cop em fa un gest perquè pugui a la seva esquena.

Arribem fins a una petita casa blanca molt dolça, sembla treta d'un conte per a nens. Darrere la casa hi ha uns quants cavalls que corren i mengen lliures. Sembla com si la guerra s'hagués esvaït per un moment...

-Candela?-Crida l'Eloi quan ens apropem a la casa. Em poso en peu i ric en veure la seva cara d'alleujament.

Una dona de cabells grisos surt d'una mena d'estable, porta dos guants plens de fang i fa cara de no dormir des de fa segles. Ens mira tancant una mica els ulls com si no ens veies gaire bé i de cop diu -Eloi! Bon dia, nen!- el vent li despentina una mica els cabells que se li surten desordenats del monyo i amb els guants plens de fang se'ls posa darrere l'orella tacant-se el front i part de l'ull. L'Eloi s'apropa a ella i amb la màniga de la seva samarreta verda li'n neteja les taques. -Ja està! Preciosa has quedat!- li diu amb un somriure.
- De preciosa res, amb 67 anys que tinc la bellesa s'ha tornat en vellesa.- diu mentre hi gesticula tot com si camines amb un bastó perquè entenguem el lloc de paraules.- Però aquesta noia que t'acompanya sí que es maca, ja la vaig veure ahir al sopar, Ona, veritat, noieta?

- Si, tu, suposo que, deus ser... La mare de l'Eloi?

-Com?? No noieta no, em sembla que estàs molt equivocada...

L'Eloi i la Candela es miren entre ells i riuen com si jo hagués dit la barbaritat més grossa de la història, em miren i segueixen rient com si jo fos un gran acudit, no sé de què riuen però em fan sentir estúpida.

-Com m'has dit que volies presentar-me els teus pares pensava que...- intento justificar-me

- Els teus pares Eloi?- diu la Candela mirant-lo amb perspicàcia.- sí que aneu ràpids.

-Ella no és la meva mare Ona, és...

- La teva àvia.- dic rapidament tallant-li la paraula per intentar encobrir el meu passat error. Però de cop es miren i esclafen a riure un altre cop, començo a enfadar-me, jo no en trobo la gràcia. - Molt bé, tampoc és la teva àvia, vols dir-me qui és o passarem esbrinant tot el matí qui és.- dic molesta i encreuo els braços.

-Intentava dir-te que ella és la Candela, una dona del poble, amiga de la meva família des de fa anys. Ella és qui cuida de ma mare i qui va cuidar de mi quan jo era petit.- Es gira cap a la vella dona, l'agafa dels hombros i baixant una mica el to de veu, li diu mirantla fixament als ulls:- on son els meus pares?

La dona no va contestar a la preguntar, tan sols va girar, i va començar a caminar borejant l'estable. Les seves petjades quedaven suaument marcades en el fang per la seva falta de pes, era una dona alta i forta, pero ben prima, abans d'arribar a la part on començava el fang, l'Eloi em torna a fer aquell gest que m'havia fet abans, per indicarme que pugui a la seva esquena, pero jo segueixo molesta i denego la seva proposta. M'ajupo i em descordo les sabates, les agafo amb les mans i camino descalça sobre el fang. Un cop amb els peus tacats, me'n adono que hagues sigut igual tacarme les sabates, ja estaven ben brutes i trencades. Pero el meu orgull m'impedeix demostrarlo, aixi que quan arribem al terrat on ens espera la Candela, trec els mitjons que estven fets una boleta dins les sabates, em netejo amb ells el fang dels peus i em poso les sabates un altre cop. Es incomode i no puc repimir una mirada d'insatisfacció. L'Eloi no diu res, tan sols s'apropa a mi fins a estar a menys d'un pam i amb un moviment rapid pero gens agresiu m'agafa els mitjons bruts i se'n va amb un toc de decepció al rostre, un cubell ple d'aigua a uns metres, netega els mitjons i els esten en un cablejat uns metres més enllà. L'observo perplexa, no m'he pogut moure ni un centimetre des de que me'ls ha agafat. De cop, sense saber perquè em ve el cap el maleït nen que em va fer arribar fins aquí, sento ira i em pregunto perquè, perquè l'odio? Es realment perque va questionar la vida de mon pare? O potser estava decepcionada perque pensava que era diferent?
-Es un bon noi, nena.- diu la veu de la Candela des de la meva esquena. Tot seguit em posa una mà sobre l'espatlla esquerra i diu: -Feia temps que no el veia tan viu, sempre es alegre, i sempre ajuda a tothom, però des de que ahir a la tarda el vaig veure arribar amb tu sobre la seva esquena, vaig saber que de seguida series especial per ell. Tenia en la mirada una llum que no li veia, des de feia molts anys, molt abans de la guerra.