1001 Raons per somriure

Capítol 7: Nil ets pitjor que un malson!

Ja no se on soc, però segueixo corrents pel bosc com si no hi hagues un demà, se que no em persegueix, en cap moment ho ha fet, però per alguna raó el meu cos m'impulsa seguir corrent. 

Els ocells emprenen el vol quan passo a prop seu, però a part dels ocells, no hi ha ningú més. Fa estona que ja ni respiro. Ensopego amb una branca i em dono un cop fort al cap. Estic tan cansada que em costa aixecar-me, el cos em pesa una tona.

Amb una mà a cadascun dels costats dels meus genolls, m'impulso i m'aixeco, camino a poc a poc intentant recuperar forces i ubicant-me. Quan decideixo reprendre la direcció i segueixo corrent.

De cop sembla que la densitat del bosc disminueix, poc a poc hi ha menys i menys arbres. Corro intentant esquivar les arrels per no tornar a caure.

Tota la estona ressonen les seves paraules dins el meu cap, una i una altre vegada, sense parar. Intento oblidar-les, però no puc. Corro tant ràpid com puc intentat alliberar-me de les seves paraules. De cop els arbres desapareixen del meu davant i seguidament el terra. Caic un metre i mig pel penya segat quan aconsegeix-ho agafar-me a una petita arrel que sobre surt.

Notar que les cames em pengen fa que m'entri el pànic, començo a cridar intentant que algú m'escolti, però sóc massa lluny.

-Hola Ona- diu una veu maliciosa.

Miro amunt i veig la cara de en Nil somrient-me.-Ajuda'm sisplau! Nil sisplau, podem ser amics- crido, un parell de pedres es desprenen de la inestable paret. 

-No Ona t'equivoques, jo no sóc el teu amic. Jo soc el teu pare!

-Noooooo!!!- l'arrel es trenca i caic lentament al buit.

-Tranquila, shhhht... Només a sigut un malson... Tranquila...

Obro els ulls, estic en mig del  bosc. Em fa molt mal el cap i hi ha sang al terra, veig la arrel amb la que he ensopegat. Uns braços prims però musculats m'abraçen intentant tranquilitzar-me. M'assec i em giro per mirar qui és. Davant meu hi ha un noi castany d'uns 16 anys a simple vista, els seus petits ulls del color de la el em miren fixament. 

-Estas bé?- diu preocupat.

-Si, crec que si.- Em dona la mà i em pregunta pel meu nom.-Ona, Ona Vilallar. Tu com et dius?

-Em dic Eloi.