1001 Raons per somriure

Capítol 1: La Cris

-Ona? Ona!? Ah! estàs aquí Ona. La teva mare t'està buscant- Em diu la Cris.

La Cris té un any més que jo, es a dir 13, viu amb el seus avis perquè el seus pares van morir en un incendi abans de la guerra. Ella va arribar uns mesos més tard a la vall, després de que caigués la bomba, o sigui, que vam tornar a ser 18 persones a la vall. Quan la vaig conèixer, vaig saber de seguida que seriem bones amigues. La Cris, es una d'aquelles persones que encara que coneixes des de fa poc, en el nostre cas un any, sembla com si les coneguessis de tota la vida.

-Que vol ara la mare?

-La teva germana gran a anat a caçar amb en Pau, i encara no han tornat...-diu amb un toc de preocupació.

-Tranquil·la Cris, no els hi haurà passat res, ja saps que de vegades, la meva mare pot ser una mica exagerada... Encara i així, aniré a parlar amb la mare i si de cas aniré a fer un tomb a veure si els trobo.-Dic mentre guardo el diari que tanta por em fa començar, i em començo a dirigir cap a fora on estará la meva mare tot preocupada.

Evidentment, així és, la mare esta a la porta de casa nostre caminant d' un costat a l'altre tota angoixada.

-Ona on t'havies ficat?-Em reny, es dirigeix a la Cris i li dona les gracies per haver-me trobat i es torna a dirigir a mi, amb una mirada entre furiosa, preocupada i cansada- La teva germana a sortit de bon matí a caçar amb el Pau i encara no han tornat, i en comptes de estar preocupada buscant-los, et tanques a la teva habitació a dormir?!

-Primer, no estava dormint i segon, crec que la Eugènia, ja es prou gran per cuidar-se sola, i si no en te prou per cuidar-se ella, el seu novío, el Pau, esta amb ella. Així que no fa falta que et preocupis tant mare, segur que ja estan de camí...-dic calmada, amb la intenció de calmar a la mare també.

-D'acord, d'acord, ho sento per ser una bona mare i preocupar-me per les meves filles...

La mare sempre fa el mateix, quan no sap com guanyar en una ocasió, es fa la víctima, per quedar com la bona, que faci pena, i aconseguir el que ella vol... Així que per no seguir discutint decideixo sortir a buscar a la meva germana.

La Cris, que és molt correcta diu -Tranquil·la senyora Maria, els trobarem!-

Des de que es van emportar el pare, la mare va prohibir que ningú la digues pel cognom del pare, perquè allò li feia rememorar... Així que la Cris la deia pel seu nom, per no treure educació a la frase.

L'Eugènia sempre deia que encara que la guerra era espantosa, i que mai li hauria agradat passar-hi una, era la oportunitat per fer coses que no es podien fer a la ciutat, com per exemple caçar. Li encanta el tir amb arc, sempre li ha agradat, però ara més que mai. A més, ja fa uns mesos que se'ns van acabar les provisions, i les radiacions, van espatllar les collites, així que el Pau i l'Eugènia hauran anat ven lluny a caçar, perquè aquí ja no en tenim d'animals.

-On creus que estaran?- diu la Cris.

-Suposo que hauran anat a la vorera del riu, allà tocant el bosc...

-Mai no he entès perquè no comencem de nou allà.

-Ja saps, la meva mare quan era petita, venia a aquest poble a estiuejar, i com estava entre dues muntanyes, va pensar que seria el lloc més adequat per protegir-nos de les bombes, fins que vam quedar a la descoberta per la explosió. Però com que la mare no sap admetre els seus errors, mai acceptarà canviar de lloc.

-Ves amb cuidado Ona, vigila per on vas.

-Tranquil·la Cris només son uns esbarzers...- a vegades hauria de saber no parlar tan a la lleugera.

Obro els ulls, l'Eugènia, el Pau i la Cris estan asseguts al meu costat; el Pau em neteja la cara amb un drap tot mullat de una substancia vermella i humida, suposo que és sang.

-Que ha passat?-pregunto

-Has caigut rodolant per la muntanya i la Cris t' ha portat com a pogut fins aquí a la vora del riu, i ens em trobat.-diu la meva germana.

Poc a poc m'aixeco i m'agenollo a la vorera del riu, i em netejo les ferides. En veure el meu reflexa m'assabento del que poden arribar a canviar les persones en temps de guerra, m'he quedat tota prima i ossuda, pàl·lida i ara també esgarrinxada... Semblo una altre persona, hem torno cap a la Cris i li faig una abraçada tant forta com puc.

Jo ja sabia que la Cris era la millor amiga del món però cada dia m'ho demostra més i més...