1001 Raons per somriure

Capítol 9: Les bruixes son lletges

El camí no és massa llarg comparat amb els kilòmetres que he corregut avui, però l'Eloi deu estar molt cansat, no ha parat ni un minut durant el camí i m'ha portat a l'esquena tota la estona.

Vorejant tot el penya-segat i just baixant per un turó, hi ha un conjunt de coves amagades entre grans roques i un prat molt verd on juguen uns nens, tots riuen i s'ho passen bé, duen la roba neta i no estan als ossos per la falta de menjar, sembla  com si en aquest racó del món, la guerra no hages arribat.

-Eloi!- Crida un nen petit.-Ha arribat l'Eloi! Mireu, una noia l'acompanya!

Tothom para de fer el que està fent en aquell moment i ens miren, deu haver com unes 30 persones mirant-nos encuriosits. Entre totes aquelles persones, només unes poques s'apropen a nosaltres.

-Nil, que ha passat?-diu una dona negra d'uns 50 anys.

-Tot bé Maan. Estava corrent pel bosc i ha caigut, crec que té un petit esquinç al peu esquerra.

-Ara ho comprovarem, com et dius bonica?

-Em dic Ona-L'Eloi em seu damunt una manta i s'asseu al meu costat. La Maan em toca el peu amb suavitat i de seguida sap que no es un esquinç.-No es res maca, una torçada i prou, encara hi així, hauràs de fer repòs.

-Moltes gràcies Maan.

-Quina noieta més simpàtica.

-Maan reuneix a tothom, hem de parlar ara mateix.

En deu minuts, tothom es al nostre voltant intentant esbrinar qui soc com si fos un joc.

-Jo crec que es una bruixa-diu un nen.

-Que dius, es una princesa, les bruixes son lletges.-contesta una nena petiteta.

-Nois us presento a la Ona, la he trobat al bosc aquest matí. Havia  caigut i del cop, sembla haver perdut la memòria de, mínimament, un 5 anys, la ultima cosa que recorda es que se'n portessin al seu pare a la guerra. Es molt important que pugui recuperar la memòria perquè pugui trobar a la seva família. Per això la acollirem aquí i la ajudarem tant com puguem. Feu-la sentir com a casa, però no la aclapareu massa, deu estar molt espantada.

Tothom sembla  molt content de haver-me trobat, de que jo em quedi amb ells, no semblen tenir cap inconvenient, excepte una noia jove amb els cabells blancs que no sembla que li fagi massa gracia, fa cara de desconfiar.

-Moltes gracies a tots de veritat, no tinc ni idea de on soc, ni on es la meva família, ni tan sols se si son vius, no recordo res de tot aquest temps, i això m'espanta, espero no ser un molestia.- somico una mica per fer-ho més creïble.

L'Eloi m'abraça-Bona actuació, la gent s'ho esta creient.-em diu a cau d'orella.

-Bé doncs, sopem?- diu una noieta de cabells curts.

Tothom es mobilitza i es prepara per sopar. Sopem explicant histories divertides, m'expliquen els càrrecs, anècdotes, etc... El primer que se'm presenta es el petit Oriol i després la seva germaneta, l'Alba. Ells estan segurs de que soc una princesa, una bruixa o fins i tot un unicorn disfressat, tenen molta imaginació,  d'això n'estic segura.

Ja és fosc i la gent comença a entrar a les coves,  les families s'ajunten i es preparen per dormir.  No tenen matalassos, només un parell d'aïllants i un munt de mantes. 

-Encara no tenim un lloc per tu Ona, però aquesta nit si et sembla bé farem bivac.

-Cap problema, m'agrada mirar les estrelles.

Caminem una mica fins arribar a un punt on l'herba del prat és més alta, ens asseiem i durant uns segons restem muts com si parlar fos un delicte. Contemplo les poques estrelles que es poden veure entre tota la polseguera que hi ha al aire.

-A veure si amb una mica de sort plou i es neteja una mica el cel- dic trencant el silenci.

-No estaria gens malament, l'herba ja casi no creix i al final haurem de donar el nostre menjar als cavalls.

-Cavalls? Teniu cavalls?

-Si, la Candela era propietària d'uns terrenys on va muntar una gran hípica, així que els que han sobreviscut estan aquí amb nosaltres, ella i el seu marit els netegen, els munten i passegen, etc... 

-M'encanten els cavalls, de petita la mare em portava a la granja dels meus tiets on vaig aprendre a muntar. Tenien un euga preciosa, era fosca, gran i molt forta, quan la mare feia doble torn al hospital i el pare estava en algun viatge per la feina, cosa que passava molt sovint,  jo marxava un dies a casa dels tiets amb la meva germana gran, i mentre ella practicava el tir amb arc, jo aprofitava per muntar la Lluna.

-Deu ser una euga molt maca.

-Ho era. La meva tieta va morir poc després de que naixés la meva germaneta petita, portava molts anys lluitant contra el càncer i finalment la va vèncer. La Lluna va caure en una depressió i va deixar de menjar fins que va morir. El meu tiet va perdre a dos éssers molt estimats al mateix temps, només amb dues setmanes de diferencia i va decidir tancar la granja i dedicar-se a fer un voluntariat en un centre veterinari. -Em mira amb molta atenció com si no volgues perdre ni el mínim detall del que dic.

-Devia ser molt dur per ell, i per vosaltres. Si vols puc parlar amb la Candela perquè et deixi muntar els seus cavalls.

-De veritat? seria genial Eloi, m'encantaria.

-Fet doncs, i amb una mica de sort aconsegueixes ensenyar-me a muntar.

-Segur que no ho fas tan malament.

-Creu-me, molts ho han intentat i han fracassat.-Riu tornant a mostrar un somriure perfecte, les blanques i grans, s'encaixen a la perfecció,  mentre els seus prims llavis els envolten amb suavitat.-Tens un munt de pigues Ona.

-Si, passo molt de temps al sol i com soc tan blanqueta- Baixo una mica el cap i em passo les mans pels meus rinxols vermells allunyant-los de la meva cara, noto com em cauen esquena avall.

-No es un defecte si es el que creus que estava insinuant.

-La veritat, mai m'ha agradat del tot ser pel-roja, ni tenir tantes piges, ni els meus enormes ulls verds, no perquè siguin lletjos, però les meves germanes i la meva mare son rosses d'ulls blaus, com pots entendre, ser diferent et fa especial, però també et fa sentir fora de lloc.

Em mira durant uns segons, en silenci i de cop diu mig hipnotitzat- Ni millor, ni pitjor, Diferent!-somriu i jo li torno, es tan agradable parlar amb ell.-Bona nit Ona.

-Bona nit.- m'estiro i tanco els ulls- Perquè confies en mi?- dic encara amb els ulls tancats.

-No hauria?- diu tornant a asseure's.

-Si- obro els ulls i sec- però no em coneixes de res i no has dubtat ni tan sols un segon en portar-me al vostre campament.

-Mira Ona -Diu posant-se seriòs- Potser no has perdut la memòria, però quan t'he trobat al bosc, estaves aterroritzada i allò era real, n'estic 100% segur, no se de que fugies, ni de que tens tanta por, però no tens de que preocuparte, no hauràs de tenir por mentre estiguis amb nosaltres.

Una escalfor extraña em recorre per dintre i aleteja dins el meu ventre, somric per mi mateixa i em deixo caure sobre la gespa d'esquenes, contemplo les poques estrelles que es poden veure entre tots el nuvols de fum, arrosego amb cura els braços pel terra fins a colocarlos per sobre del meu cap, i els meus dits juguen una estona amb una floreta fins que em quedo adormida.