1001 Raons per somriure

Capítol 8: L'Eloi

Em fa molt mal el cap i torno a seure, quin malson més horrible.

-No em sones-diu amb uns ulls cariñosos i compassius, tanta pena faig ara mateix?

-T'hauria de sonar?

-Del nostre campament.

-Campament? Quin campament?

-No ets del nostre campament? I llavors, on vius?

-A la vall de les muntanyes, es a dir, de la muntanya i el poc que queda de l'altre...

-Què? No pot ser, és impossible. He de tornar al campament i explicar que he trobat una supervivent i...

-Un moment, un moment, de que estas parlant?

-Fa tres anys,  jo, la meva familia i unes quantes families que ens refugiàvem als voltants de Barcelona, vam decidir que no era segur continuar vivint allà. Una de les families tenia una casa d'estiueig allà on dius que vius, i vam pensar que seria segur, però al arribar aquí i veure que ja no hi havia dues, sino una muntanya, vam buscar un altre lloc on passar els pocs dies que pensàvem que viuríem, però aquí i som tres anys més tard. Vam donar per suposat que ja no hi havia supervivents, però si, hi ha una, quedes tu.

-Jo i disset, vull dir i divuit persones més. 

Els ulls li van fer pampallugues.- Vine a viure amb nosaltres, tenim medicines, menjar i lloc de sobre, per tu i per tota la teva gent.- diu il·lusionat.

-La veritat Eloi, m'encanta la teva idea, però t'he de demanar un favor.

-Digues, el que sigui.

-Ara mateix fugia de tot el que me'n volta allà -d'aixo i d'un nen estúpid, però millor no li explico-Per això m'agradaria que de moment no sapigues ningú que allà queda ningú més viu. I més endavant ja els portarem.

 -D'acord, em sembla perfecte, però com ho faras quan començin a fer preguntes?

-Fàcil, diré que no recordo res d'aquets ultims 5 anys.

-Perdua de memoria per una caiguda? Fantastic!! Molt bona idea!!

Somric, se'l veu molt entusiasmat. Somriu i veig les seves gran dents encaixar-se formant un somriure perfecte. Intento començar a caminar darrere  d'ell, pero un turmell em falla, em fa bastant mal. De cop, es gira i mirant-me el turmell em diu- Vine que et porto.- M'agafa de la mà i un cop em possa de peu, es gira i practicament sense fer cap esforç em carrega a la seva esquena, m'abraço al seu coll amb els braços i a la seva cintura amb les cames, s'assegura de que vaig comoda, i comença a caminar.