1001 Raons per somriure

Capítol 2: Hi hauran supervivents?

-A sopaaar!!!

La única casa decent al poble, és la nostre, perquè encara que era una casa molt vella, quan va caure la bomba, només vam perdre part del sostre, es a dir, vam poder recoperar-lo bastant bé. Es van enderrocar totes les cases i masies, però la nostre casa va persistir. Durant molts anys aquella casa havia sigut l'ajuntament del poble, per això, era tant gran. Totes les altres cases són petites cabanyes que només aguanten per dormir, i per això, dinem tots al nostre subterrani. En un menjador petit però acollidor.

Al acabar de sopar, els encarregats recullen els plats i els guarden per anar-los a rentar al riu al dia següent. Més tard cadascú marxa casa seva a dormir. Plou molt, així que tothom treu les galledes per omplir-les d'aigua. El soroll de la pluja em relaxa i m'ajuda a dormir.

La Míriam a mitja nit, es fica al meu llit. Com sempre, haurà tingut algun malson. Ara ja no puc dormir, perquè la Miriam es mou molt i està tota suada, així que fent el mínim soroll, m'aixeco i hem dirigeix-ho cap al menjador, però per sorpresa meva, hi ha una llum encesa. Escolto els sospirs de la mare des del passadís mentre l'Eugènia i el Pau li expliquen alguna cosa. Així que m'apropo i m'ajupo vora de la porta mig oberta per assabentar-me del que diuen.

-Esta tot destrossat i cremat, no crec que hi hagi supervivents.- diu l'Eugènia.

-Em de provar, si n'hi ha, els em d'ajudar, si ens hagués passat a nosaltres ens hauria agradat que ens ajudessin.-protesta en Pau.

La mare els mirava, ara un, ara l'altre, amb una cara de desconcertada total.

- Esta bé- diu la mare per fi. - Aneu-hi, però que no ho sàpiga l'Ona...

- Que no he de saber? –Dic sortint de darrera la porta.

-Ja hi estem - diu l'Eugènia sabent que jo ja no pararia de fer preguntes.

Que bé que hem coneix la meva germana...

-Li hem d'explicar, ja s'està fent gran.

M'agrada que el Pau em vegi com una noia gran, perquè els altres no veuen que ja he crescut?

-No, Pau sisplau -suplica la mare.

-Doncs es que avui Ona- hem comença a explicar en Pau com si no hagués sentit el suplicar de la mare. – Quan la teva germana i jo em anat a caçar, em vist a la vora del riu, un poblet tot cremat i destruït, però el més estrany es que no hi ha cap prova de que hagi sigut per culpa de les bombes de fa uns mesos, es molt recent, de farà només un parell de dies, es a dir, d'un incendi o potser per un llamp; el cas es que no sabem si hi ha provisions que puguem recuperar o fins i tot...

- Supervivents!- Diem els dos alhora amb el mateix esperit d'aventura.

- Em d'anar ja, vaig a buscar les lots i l'abric i...

-Tranquil·litzat- diu el Pau.- No hi anirem ara, demà a primera hora començarem la expedició.

-Però...

-Però res, he dit que hi anirem demà i prou. -diu en Pau.- Ara ves a dormir que demà ens espera una gran aventura.

No m'agrada discutir amb el Pau, així que callo i marxo al llit amb la preocupació de que al dia següent marxessin sense mi...

-Bon dia Ona!-resulta que no han marxat, perquè quan obro els ulls, a la meva habitació hi son tots, la mare, l'Eugènia, la Cris, y el Pau.

De seguida que hem esmorzat, començem la nostre expedició.