Fog village(acabat)

El principi de la foscor

Amb les llàgrimes encara relliscant-me per les galtes,l'ascensor va començar a pujar fins a la planta 3, anorèxia, la més allunyada de maternitat.

Les portes es van obrir deixant-me situada a un llarg passadís, al final d'aquest hi havia una bifurcació cap a la dreta, ho podia veure ja que la boira s'havia esvaït bastant comparant l'anterior sala. Vaig sortir de l'ascensor lentament, els peus encara em tremolaven, vaig començar a caminar pel passadís, insegura del que acabava de veure, ja no saia si res d'allò era veritat o era només un somni, esperava que fos un somni.

Les sales d'aquesta secció estaven totes desordenades, tot estava tirat pel terra, els calaixos oberts, em va recordar la tenda a la que em va portar aquella dona el dia que va començar tot allò.

Vaig arribar a l'última sala, dins d'ella hi havia un llit desfet, encara es podien diferenciar les marques d'un cos humà. Vaig passar lentament pel costat del llit inspeccionant cada medicament tirat mentre acariciava les mantes del llit suaument. De cop i volta, una mà esquelètica va sortir de sota del llit, i em va agafar pel turmell, va fer força fins que vaig caure, la mà em va fer senyes per que entrés a sota del llit. Una noia amb un rostre desnodrit i demacrat, ella també plorava.

-Hola, em dic Ankara, crec que hem de sortir d'aquí.

-Jo Dahara, si tens raó, també romandre juntes.

Les dues vam sortir de sota del llit, el seu cos no responia molt bé, estava massa desnodrida, estava, literalment, als ossos.

Vam sortir de l'hospital el més ràpid possible, evitant passar per maternitat, vaig tindre que explicar-li el que havia vist, segurament ella pensava que jo estava boja,o potser ella també havia vist alguna cosa així, explicaria el perquè de que me l'agués trobat a sota d'aquell llit, plorant.

Per la nostra immensa sorpresa, no hi havia presencia de cap llum natural, en el seu lloc una esgarrifosa foscor ens envaïa deixant-nos completament cegues, davant del perill del poble.

Em va fer molta por veure, que de cop hi volta tot estava fosc, la foscor no era una cosa que m'apassionés molt, des de petita dormia amb una làmpada encesa a la tauleta de nit. Sempre havia estat una persona poruga.

Vaig abraçar-me a l'Ankara, l'únic que els meus dits van notar, van ser ossos coberts amb una capa fina de pell, era l'última cosa que em quedava per tenir esperances, ella. Esperava no perdre-la fins sortir de Fog village, si es que es podia sortir.