Fog village(acabat)

Retorn al meu cau

Saps aquell moment en el que creus que no hi ha res que et pugui salvar, el més fàcil és rendir-se, al final de tot, de maneres diferents i en dies i anys diferents, tots posem punt i final a la nostra vida, no serveix de molt ser feliç, no serveix tenir-hi diners. Al final no et queda res, dorms infinitament, o ressuscites, o vas a un altre món. No se sap, en realitat, hi ha alguna cosa certa?Vull dir, potser ara estava morta qui sap? L'única solució coherent a un enigma sense solució evident. No calia lluitar, qui estigués fent tot alló, era més llest que jo, em donava una vintena de voltes. Em feia perdre el cap, cridar, prenia el control total del meu cos i em duia al límit, traspassant-lo de vegades.

A la meva escola, sempre havia estat la més llesta, molta gent em guardava rancor gràcies al meu estimat cervell, moltes vegades, més llest que jo, sembla estrany dir que una part del teu cos és més llesta que tu. Però era així, havia pensat, que el meu cervell havia organitzat tot alló per a mi, ell em feia creure la seva i única realitat, ho portava fent des de que vaig néixer, havia tingut molts problemes gràcies a ell, la gent em deia que estava boja, veia coses, per a mi tangibles, que altres no veien. Ell em parlava per les nits, era el meu únic amic i a la vegada enemic.

Després de estar unes quantes hores rumiant, que el meu cervell, estigues creant aquella realitat per a mi, vaig anar a on m'escapava cada dia després de l'escola, potser allà trobava la resposta a tota aquella invenció, aquell lloc era on jo i el meu cervell ens teniem que coordinar espectacular ment per a obtenir resultats, la sala de recreatius.El meu paradís personal, passava la majoria del meu temps enganxada a aquelles maquinetes, el meu cap s'omplia d'estrategues i mecàniques, quasi tot el dia, a l'escola, estava dibuixant i pensant per quan arribés l'hora de sortir, i poder fer una nova i millor puntuació al meu joc preferit, GALAGA.

La sala recreativa estava bastant a prop d'on em trobava, a uns cinc carrers, vaig començar a caminar, en direcció contaria a la paret que em separava de la llum, em sabia el camí a aquella sala des de qualsevol, punt del poble. Vaig seguir al meu camí en mig de la nit, orientant-me per algunes faroles que emetien llum intermitentment. Vaig posar-me davant de la porta admirant el que havia estat el meu refugi i casa durant absolutament tota la meva infància i adolescència.