Des de ben petita que la meva mare, la meva germana i jo tenim una petita tradició; Ens posem les tres i ens anem fent trenes mutuament a la nostra llarga caballera de color taronja i parlem sobre totes les coses que ens passen, que pensem, no tenim secrets, i el més importat és que cada cop que acabavem de parlar ens deia: << Mai parleu amb desconeguts, no suportaria qeu us passes res>>
La meva germana, que és més gran, sempre ma fascinat, amb els seus ulls blaus clars que fan que et perdis buscant un fons, i amb els seus cabells llargs i llisos iguals que els de la meva mare. Sempre ens explicava coses dels nois que li agradaven i que si havia vistu noi pel carrer molt guapo.... Sempre m'ho he passat molt bé amb ella. Fins el dia que va trobar novio estable, des de aleshores la tradició nomès la mantenim la meva mare i jo.
Jo, en canvi sempre he estat una mica diferent a ella, per començar els meus ulls són verds clars, i el cabell ondulat i jo no he estat mai gaire parladora i sempre em costa explicar-l's-hi segons quines coses, a més jo sóc 8 anys més petita que la meva germana i em feia vergonya quan jo començava a parlar sobre ells nois i a ella segons que li començava a semblar un xorrada.
Ara ja tinc 15 anys i la meva vida esta a punt de canviar, pot ser si la meva germana no marxés tan d'hora de casa, si tngués més temps per a mi no passaria res del que està apunt de passar.
YOU ARE READING
No parlis amb desconeguts
Teen Fiction"No parlis amb desconaguts", deia la meva mare. Les paraules amb donaven voltes pel cap, però, ja era massa tard? Tenia raò? Qué pot passar-me? I de les tres només una em va ser contestada: " sí, ja és massa tard".
