No parlis amb desconeguts

8

Narrat per el Joan:
La tinc just davant mirant-me als ulls. Seria tan fàcil ara donar-li un petó, però no puc, no puc fer-li aixó a L'Adrià és el meu millor amic i està tan enamorat com jo d'aquesta noia, que més aviat sembla un Àngel. M'agardaria explicar-li perquè m'enfadat aquest matí, de fet no vulia estar enfadat, peró en aquell moment m'odia va tan a mi mateix, tenia tot el que vol al meu amic, tot el que jo tambè vull però no he tingut el valor de dir-li, ara nomès vull abraçar-la, besar-la i ser feliç, però la meva felicitat no pot fer que L'Adrià estigui trist, som amics des de a massa temps, i no el perdre per res del món, així que m'aparto d'ella tot baixant el cap i anant cap al sofà i veig com poc a poc ella tambè es gira i li comença a caure una llàgrima D'aquells ulls verds que tan enamoren.
- es pot saber que t'he fer jo?- atziba mentre comença a plorar.
El cor s'em trenca, tan de bo purgues dir-li la veritat.
- va no ploris - acabo dient tot aixecant-me del sofà.
- no! Enserio que t'he fet jo?! Per què jugues amb mi d'aquesta manera?! Primer estàs amable i fas el que sigui perquè jo estigui bé, i després, sense cap raó aparent, t'enades amb mi, i ara tornes estar bé amb mi! Em faràs tornar boja! - les seves paraules surten disparades com un coet i fan que cada com em senti pitjor.
- ho sento - dic mentre els meus ulls comencen a umitejar-se. - no poc explicar't-ho.
- per què?
- perquè ell és el meu amic i no puc fer-li això! - les paraules es disparen sense que jo els hi hagi demanat.
De cop i volta veig que els seus ulls passen d'estar enfadats a posar una forma de comprensió i m'abraça tot plorant, i jo li cor responc l'abrasada, i ens quedem allà durant uns vint minuts, el temps just perquè als dos s'ens sequesin les llàgrimes.