No parlis amb desconeguts

7

Entrem per la porta de l'institut. Són les 9 del matí, la gent encara està a classe. El Joan entra a classe sense dir res i seu al seu pupitre. Jo entre darrera seu i sec a l'altre punta de la classe, teòricament no hauria de seure allà, però ara seure al costat del Joan em sería massa incòmode.
La veritat es que no l'entenc perquè S'ha enfadat?
Durant tot el dia vaig amb altres grups i faig el que puc per evita-lo, però em dono compte de que en algún moment li hauré de tornar la dessuadora que m'ha deixat.
El matí i la tarda passen poc a poc. El sol no ha surtit en tot el dia, i com que el dia d'acudit no podria anar a pitjor, al surtir de l'institut comença a ploure a bots i a barrals i no porto el paraigües.
Vaig cap a casa ràpidament i anant per els llocs on hi ha més gent, arribo a casa tota mullada i quan vaig a obrir la porta veig que no duc les claus, i em quedo a fora a la porteria sola i mullada esperant a que vinguin els meus pares i ma germana, a més no tinc el móbil per tan no puc trucar a ningú.
Veig com el Joan passa per davant de la meva portería, mira cap a mi i conitua endevant com si res. Però com que sóc tossuda com una mula el segueixo fins posar-me davant seu.
- es pot saber que et passa? - pregunto enfadada.
- no vas a casa? - intenta desviar-me de la meva pregunta.
- me deixat les claus a casa. Però pots respondre siusplau?!
- si vols pots venir a casa
- d.d.d'acord - dic sorpresa.
Es pot saber que li passa a aquest? Primer s'enfada amb mi i ara és súper amable?
Anem silenciosos cap a casa seva, no hi ha ningú. Entro jo primer i vaig cap el menjador una mica avergonyida i la veritat no se perquè.
- Joan! - crido mentres em giro cap a la porta, i quan em giro tinc la cara del Joan a dos centímetres de la meva, i per alguna raó desconeguda cap dels dos no ens movem, ens quedem quiets contemplant cadascú els ulls de l'altre, sense dir res, només mirant. I en aquest moment em dono compte de que aquest noi té alguna cosa que m'enamora massa, i no se el que és.