- Hola. - Dic jo mirant-lo amb una cara de "que fas ?"
- Es bonic el paisatge ee.
Noto com els colors comencen a pujar-me lentament, i mentre a ell se li dibuixa un somriure odiós en els seus llavis. Però intento fugir d'aquesta situació un tan incòmoda trono a fondrem en els meus pensaments tot mirant per la finestra.
Al cap de al que a mi m'ha semblat la vida, sona el timbre i baixem cap a la cafetera. Allà tothom té lloc, tothom menys jo.
Em passejo per tota la sala buscant un lloc buit, i finalment decideixo seure en un banc al fons. La mitja hora va passant lentament i cada minut se'm fa etern, fins que una veu que em resulta familiar s'acosta i em pregunta si pot seure.
-si es clar seu. - dic jo pensant que segurament d'aquí a res marxarà amb els seus amics.
-com és que estàs aquí sola?- diu posant aquell somriure odiós
-no tinc lloc a les taules.
-vine amb nosaltres. -em diu assenyalant una taula just davant nostre.
-gràcies però estic bé aquí
-no m'ho crec
-doncs no t'ho creguis
-tu mateixa, o vens o em quedo jo, però de mi no et lliures. -diu tonant a posar aquell somriure.
La veritat és que és un noi força atractiu, morè de pell, amb els cabells castany clar i uns ulls blaus infinits que em recorden als de la meva germana, però aquell somriure torçat em treu de pollaguera, a més té aquell especte de noi força imbècil.
-que? vens?
No ho entenc, però la seva forma de parlar fa que m'aixequi i em dirigeixi a la taula on tots els seus amics l'esperen fent una mica el subnormal.
-mira et presento: aquell del fons és el Marc, al seu davant l'Albert, al costat del Marc, la Mar i la Emma, ells queatre són de preimer de batxillerat. I aquest d'aquí. - diu senyalant al seu costat.- és el Biel, la Marta, l'Adrià i el Jofre, ells van a la altre classe. Nois aquesta és la Gemma, ha vingut nova.
-hola.- dic tímidament. I em fixo amb cada un d'ells, i em cida l' atenció que aquella taula és la única on tots no semblen pijos i no van amb res de marca.
De sobte em vaig sentir ben integrada a un grup.
ESTÁS LEYENDO
No parlis amb desconeguts
Novela Juvenil"No parlis amb desconaguts", deia la meva mare. Les paraules amb donaven voltes pel cap, però, ja era massa tard? Tenia raò? Qué pot passar-me? I de les tres només una em va ser contestada: " sí, ja és massa tard".
