Poc a poc vaig obrint els ulls, però encara veig una mica borròs de les llàgrimes. Els cabells se'm enganxen a la cara, i en Joan s'ajup i amb els dits m'aixeca la cara, encara no li veig prou bé la cara. Amb els dits m'aixuga les llàgrimes i m'aparta els cabells de la cara, poc a poc i suaument, i em dona una abraçada.
-estas bé? - em pregunta.
Encara no consegueixo parlar, però asenteixo amb al cap i intento dissimular les ferides del braç i de la cara com puc perquè no es preucupi, però sembla que em llegeix la ment m'agafa la mà amb la que m'estic tapant la ferida del braç, està plena de sang. Una altre llàgrima em llisca per la galta i cau sobre la mà. Ràpidament es treu la jaqueta, es carrega la meva motxilla i em posa la seva jaqueta perquè no tingui fred. M'ajuda a aixecar-me, i, com que sap que a casa meva no hi ha ningú, em porta fins a casa seva.
Un cop allà em neteja la ferida i em dixa una dessuadora seva, ja que el meu jersei està estripat.
- t'ha fet alguna cosa mès?
-a la orella. - li dic fent un gran esforç perquè em surtin les paraules.
Em neteja tambè la sang que hi ha per la cara i les llàgrimes,i em tora a abraçar.
-Hauríem d'anar a l'institut. - dic jo intentant dissimular que ja estic bé.
- Segur que estàs bé? - em pregunta desconfiat.
-si si.-menteixo
-No vols que truqui als teus pares?
-No!
-per què?
-perquè no vull preucupar-los.
-no estàs bé, és millor que vaigis a casa.
-No vull anar a casa, vull quedar-me aquí amb tu. -dic mentre baixo la mirada.
Per un segon para quiet i veig que se li dibuixa un petit somriure a la cara. Obre la boca com si volguès dir alguna cosa, però d'allà no surt ni una sola paraula. El miro als ulls i ell em mira a mi, però en pocs segons torna a fer el que fos que estigues fent.
-Anem cap a l'institut. - diu tot agafant la motxilla.
-però no has dit que....
-ja se el que he dit. Agafa la motxilla i anem. - el seu rostre sembla enfadat i alhora confús.
Jo obeeixo ja que no tinc ganes de discutir amb ningú, agafo la motxilla i suto de casa seva just darrera seu i ens dirigim carrer amunt cap a l'institut. En tot el camí no surt ni una sola paraula de les nostres boques .
ESTÁS LEYENDO
No parlis amb desconeguts
Novela Juvenil"No parlis amb desconaguts", deia la meva mare. Les paraules amb donaven voltes pel cap, però, ja era massa tard? Tenia raò? Qué pot passar-me? I de les tres només una em va ser contestada: " sí, ja és massa tard".
