El joan m'agafa la mà i comencem a baixar una rampa que hi ha fins arribar a la sorra. Em trec les botes i noto com la sorra va enganxant-se amb les mitjes. Em quedo una estona quieta contemplant el paisatge, i mirant com el Joan treu una tovallola enorme de la motxilla i l'estén a la sorra.
Narra Joan:
Estiro la tovallola a la sorra i miro cap a la Gemma, el color del cel cada cop se sembla més al dels seus cabells. La miro durant una estona, i finalment reacciono i la vaig a buscar. Li dono una abraçada i començo a donar voltes, el seu riure és l'únic que se sent, però amb la mala sort tropesso amb una petita duna i els dos caiem, un sobre l'altre, i ens quedem en silenci mirent-nos als ulls.
Narra Gemma:
Els seus ulls són del mateix color del mar, mirar-los és com mirar el mar. Em perdo en els seus ulls pocs segons, i desprès em poso de peu i ajudo al Joan a aixecar-se, anem cap a la tovallola els dos junts, i em dono compte de que no em deixa anar la mà.
- I que soparem?
- he agafat uns entrepans de pernil i formatge, no és molt romàntic.... però els meus pares tampoc no em vaolen donar diners. - Diu amb un to divertit.
Ens estirem i contemplem com van passant els minuts, i poc a poc les hores, parlem de tot, i cada cop em fascina més la seva forma de ser i pensar, poc a poc el cel es va enfosquint i van sortint les primeres estrelles, poc a poc ens anem ajuntant i poc a poc ens donem un peto dolç, llarg i apacionant.
Quan torno a obrir els ulls consegueixo veure el somriure aquell que abans em semblava tan odiós i ara em sembla tan preciós. Ell m'acarisia el braç suaument, i poc a poc els nostres llavis es tornen a fondre en un petó.
FI
KAMU SEDANG MEMBACA
No parlis amb desconeguts
Fiksi Remaja"No parlis amb desconaguts", deia la meva mare. Les paraules amb donaven voltes pel cap, però, ja era massa tard? Tenia raò? Qué pot passar-me? I de les tres només una em va ser contestada: " sí, ja és massa tard".
