No parlis amb desconeguts

5

Els dies en el nou institut passen ràpidament gràcies a la nova colla, i en un obrir i tencar d'ulls ja estem a la última setmana abans de les vacanses de nadal.

Em desperto a les sis, encara està tot fosc i a més vaig amb els ulls entretancats ja que tinc una son que no me la treu ningú. Vaig cap a la dutxa i quan acabo em vesteixo per anar cap a l'institut.

Surto de casa tranquilament i em dirigeixo cap al carreró estret on viu el Joan. Al tombar no el veig, i decideixo esperar-me. En el carreró no hi ha ningú, tret d'un senyor no gaire més alt que jo, prim, brut i despentinat, els ulls li brillen i els clava cap  a mi, jo inento desviar la mirada, però sense saber com m'he posat a parlar amb aquell senyor.

  "No parlis amb desconaguts", deia la meva mare. Les paraules amb donen voltes pel cap, però, ja ésmassa tard?Tenia raò? Qué pot passar-me?I de les tres només una em va ser contestada: " sí, ja és massa tard". 

En un obrir i tancar d'ulls tinc una navalla apuntant-me just sota el melic, el cor se'm dispara.

- donem els diners i el móvil

- no porto res a sobre.- dic amb la veu trencada i intentant no plorar. 

- se que el portis no menteixis. - em diu mentre fa força amb el puny, i sento com la nevalla comença a penetrar i fer un petit forat a la meva panxa.

 - que no porto res. - dic començant a plorar ja que em fa mal la ferida que em fa amb aquela eina, a més és veritat, no duc ni diners ni el móbil, ja que l'he deixat carregant a casa.

La cara del lladre va canviat l'expresió, cada cop més enfadat, finalment diu:

- et creure, però no cerguis que marxaràs de floretes, donem l'abric. 

Em trec l'abric i li dono, una ràfaga d'aire fred em recorre per tot el cos al temps en que el lladre em fa un tall prop de l'orella i en el braç dret, i se'n va corrents.

Caic al terra plorant desconsoladament, i finalment sento l'escalfor s'un cos que em pregunta que m'ha passat.

Les paraules no em surten, només ploro i ploro i no tinc forces ni per obrir els ulls.