"Estimats lector@ aixó es un petit escrit del començament d'una història, que decidirà si de veritat segueixo dedicant-me a escriure i passant les hores imaginat-me idees, o si només faig el pena. Vosaltres decidiu! Moltes gràcies...
💗💗💗💗💗💗❤❤❤❤❤
-Perfecte Mar! Doncs ens veiem demà i fem el treball juntes.
Ens ven despedir amb una dolça abraçada, com si ens coneixéssim de tota la vida, i ens vam dedicar un tímid somriure. Vaig agafar la meva motxilla negre carregada de llibres i me la vaig penjar a la esquena bruscament mentre entrava al habitual vagó del tren. Estava replet de gent. Vaig fer una ullada buscant un seient lliure on poder seure, però no n'hi havia ni un. La gent que encara entrava al vagó em donava empentes, estava casi suant de la massa de gent acumulada i l'únic que pensava era fugir d'aquell infern. Quan el tren va arrencar em vaig poder acomodar una mica entre la multitud, vaig connectar els auriculars al mòbil i una tranquil·la melodia, la que necessitava escoltar en moments d'estrès, va començar a sonar. Vaig aprofitar per fixar-me més amb la gent, al costat tenia dues noies joves, devien ser un o dos anys més grans que jo. Una d'elles ja l'havia vist anteriorment, segurament al tren, en un dia com avui. N'estava ben segura que era de nacionalitat colombiana ja que tenia un accent molt particular d'aquell indret. Era d'estatura mitjana, més o menys com jo, amb una esvelta figura, pell fosqueta i una llarga cabellera castanya. La seva amiga era bàsicament el contrari, era més aviat grassoneta. El seu cabell amb prou feines li arribava a les espatlles. Era d'un color d'or maquíssim. Quan vaig adonar-me que l'és estava mirant fixament i que s'anadonarien, vaig desviar la mirada avergonyida. La majoria dels seients estaven ocupats per gent gran i algunes mares embarassades.
Sense ni adonar-se'n ja havia arribat a la parada, i intentant-me fer espai entre la gent vaig baixar del tren. A la llunyania veia una l'allau de passatgers esperant per L'ascensor que portava a la sortida de l'estació. Jo vaig ser de les últimes en entrar a L'ascensor, i es que preferia pujar última que primera i aixefada. Al ascensor on vaig pujar, també hi havia un noi. Era ros, aproximadament d'uns... 17 anys. Anava carregat amb dues bicicletes plenes de fang d'anar per la muntanya després d'una bona tempesta. Semblava cansat. No m'estranya, vaig pensar. Instantàniament, pel meu cap va passar un pensament fugaç d'ajudar-lo, però que deia jo! Si ni tan sols el coneixia.... però buf es que em sabia tan greu, a mi també m'agradaria que em donguessín un cop de mà, no? Quan es van obrir les portes vaig deixar-li anar unes simples paraules, que sense saber-ho van provocar l'inici d'una intensa amistat.
-Ei, necessites ajuda?
Em va mirar amb cara de "wtf" però després d'un instant va deixar anar una amable resposta que no m'hi m'imaginava.
-Bé... Si vols agafa aquesta bici, t'ho agrairia molt. Pesa molt, hauràs de anar amb compte. Peró tranquil·la, si no ja ho faig tot sol.
-No, de veritat. Deixa que t'ajudi. Vols que agafi aquesta? -Vaig dir assenyalant la més petita de les bicis. Era de color verd com els ulls del jove.
-Si tu vols.... aquí tens! Moltes gràcies joveneta.
Joveneta? Quins collons! Si només era 2 anys més gran que ell, bé en realitat... dels que aparentava tenir. Peró era cert que jo semblava més petita del que en realitat era, així que vaig esperar que no es penses que tenia 12. Per sortir al carrer, s'havien de pujar uns quan esglaons. Vaig suar la gota gorda, com pesava la maleïda bicicleta! Per fi, vam arribar a dalt de l'escala. No vaig poder evitar sentar-me al banc més pròxim i respirar profundament, agafant el màxim d'aire possible.
-Cansada? -Em va preguntar.
Estava assegut al meu costat i només uns centrímetres ens separaven. Ell també respirava feixugament, però va necessitar menys temps per recuperar-se. Desde aprop encara era més guapo, era realment guapo. Tenia els ulls verds i el cabell castany despentinat.
-Si, cansa lo seu... -I vem deixar anar mútuament dos somriures dolços. Quan ella va riure, vaig notar un lleu pessigoieg a la panxa. No sabia que dir-li, peró em sentia molt bé. Feia molt que buscava aquella sensació de despreocupació. Aquell dia la vaig notar. Segons que vaig desitjar que no s'acabessín, asseguda relaxadament amb un individu desconegut.
-Ei, crec que m'hauria d'anar...
Era ell qui em parlava, continuava assegut al meu costat en aquell simple banc. El meu cap recolzava sobre una de les seves espatlles, i es que sense adonar-me havia deixat arrepenjar-me lentament al seu ombro. Quina vergonya! Que devia haver pensat ell? Pff, i a sobre segur que tenia novia... un tio tant guapo!
-Ostres! Perdo, aquests dies vaig molt adormida, ni m'havia adona't que....
-No tranquil·la, jo també estava cómodo. Peró, si em disculpes hauria d'anar tirant.
-Clar, clar. Sense cap problema!
Els dos ens vem aixecar al uníson.
-Cap a on vas? -Em va preguntar, cosa que em va sorprendre.
-Cap allà, visc al costat del Hospital Yolanda- Vaig dir assenyalant el carrer de mà dreta.
-Que bé! Jo també vaig per aquesta direcció. Vols ajudar-me amb la bici verda?
(Oi tant, no li diria pas que no!)
-Clar, ara mateix!!
Vaig agafar la bici que m'havia indicat i m'hi vaig pujar. Ell va repetir l'acció i vam pedaleja pel camí correcte. Durant el trajecte vam tenir una xarla motivadora i animada. Vam descobrir que teníem moltes coses en comú; tan a ell com a mi no ens agradava el te, els bolets ni els tomàquets. Vivíem aprop, per ser exactes, molt aprop. Parlant i parlant vaig descobrir moltes coses sobre aquell indivindu. Tenia 17 anys, tal i com m'havia imaginat. Era un fascinat del esport, practicava rugbi i era entrenador de un equip de fútbol aleví... bé de nens de 10 anys aproximadament. Al seu temps lliure també li agradava fer senderisme, ciclisme, anar amb l'skate... Jo, li vaig comentar que també m'agradava l'esport ( altre cosa en la que coincidíem). Practicava Hip-hop des de feia 4 anys i m'encantava anar a esquiar amb la família, muntar a cavall, patinar... Després va sorgir el tema de la família, molt entretingut. Vaig saber que ell tenia un germà petit de 9 anys que és deia Marcel. La seva mare era de nacionalitat francesa, així que ell dominava molt bé aquest idioma. També tenia un accent Anglès molt professional! Em vaig quedar bocabadada quan em va explicar algunes coses del seu dia a dia en aquest llenguatge. Admirava molt aquell jove. Sabia fer tantes coses! En una altra cosa que vam coincidir és que els dos érem aficionats a la música, de qualsevol tipus, però entre els nostres gustos destacava el pop espanyol i els grups de música catalans. Em va explicar que ell sabia tocar la guitarra des-de ben petit, una cosa que jo sempre havia volgut saber fer, i quan era un infant volia ser famós i fundar una banda de rock. Jajaja, quins riures!!! Entre anècdota i anècdota vam arribar davant l'edifici on vivia.
-Bueno, aquí visc jo. Tu ara cap on vas?
-Quina pena! Bé, jo he quedat amb un amic al final d'aquest carrer.
-Ah, vols que t'acompanyi fins allà doncs?- em vaig atrevir a preguntar
-Com vulguis!
Llavors abans que canviés d'opinió vaig arrencar a córrer amb la bicicleta a la mà.
-Va! Ja tardes!- li vaig dir entre somriures
Ell amb un pas ràpid em va atrapar i vam caminar fins on el seu amic l'estava esperant. Sobtadament es va parar, i em va assenyalar un noi moreno assegut en un banc mirant el mòbil.
-és ell.
Em vaig fixar, era un tipus digne de revista, fins i tot em recordava algú... Qui devia ser?
Ens vam apropar a ell i aquest es va aixecar àgilment. Els dos amics es van saludar amb un estrany salut i després s'hem va dirigir a mi. El vaig mirar als ulls. Segur, segur que el coneixia d'algun lloc. Peró de que? Qui era?
El Dani es va avançar, i em va presentar.
-Aquesta és la Núria. S'ha ofert ajudar-me amb les bicis.
-Ei hola! Sóc l'Óscar, encantat. - Seguidament, ens vam fer dos petons, un a cada galta en mostra de benvinguda.
-tu també t'apuntes a la bicicletada? -Em va dir
En realitat, no m'importaria pas, m'ho havia passat tan bé! Peró... per avui ja n'hi havia suficient.
-bé, no era la meva idea hahaha. Peró encantada de coneixe us!
Dani: -Un dia véns si o si, a sobre ara ja se on viu no? -Va dir amb un to de broma.
-Em dons el teu telf? -es va anticipar l'Óscar
-Clar! ( no li diria que no jajaj). Mentre el dictava, se'l va apuntar a una app del móbil. Tenia un mòbil súper modern, devia ser un IPhone 7 o així...
Óscar: Ja està, un dia véns segur amb nosaltres!
Dani: Bueno, moltes gràcies per ajudar-me amb les bicis. Ets genial.
Això va fer que les meves galtes s'envermellissin i vaig dedicar-li un somriure. Era una mica incómodo així que:
-Un plaer, jo també m'ho he passat molt bé. Ja ens veurem, adeú.
Ens vam despedir i vaig tornar direcció cap a la meva llar, mentre aquells dos nois, aquells que m'havien alegrat un dilluns qualsevol, desapareixien direcció contrària amb les bicis. Sense ni adonar-me, un somriure lleu s'hem va dibuixar a la cara. No estaven pas malament! Caminant cap a casa vaig continuar escoltant música, sonava la cançó Truthfully, de DNCE. La meva cançó preferida. De sobte, vaig rebre notificacions. La majoria eren de whatssaps. N'hi havia unes de instagram, que m'avisava si algú penjava alguna publicació. N'hi havia moltes de famosos. Jo seguia molts actors i cantants, així que no era pas estrany. Vaig llegir el peu de foto que afegien: comidita con mis friends; sorteo de jaqueta de piel, pasos a seguir...; moltes gràcies pels 20K....; de excursión con mi amigo Dani @...;
QUEEE?
