El col·leccionista de crims

Part Quarta

Va decidir començar per l'home que hi havia al bany de l'habitació de la dona, suposava que eren parella, semblava evident, a no ser que l'estigués enganyant amb un altre tio i el seu home, el de veritat, estigués agafant un vol amb destinació Nova York -o qualsevol lloc, tan feia- en aquells moments, si era així, l'home hauria estat de sort, tot i que quan tornés a casa i no trobés ni rastre dels que considerava la seva família s'espantaria, o almenys això es suposava ell, passaria uns dies de merda fins que acceptés que no els veuria mai més, i potser començaria una nova vida, lluny d'allà, o potser no podria, i acabaria tirant-se de la finestra de les oficines on -sense ni conèixer-lo- estava segur que treballava. També podia ser que aquell fos realment el seu home i les seves divagacions fossin només causa dels greus problemes mentals que estava segur que patia -i que aquell dia encara s'havien fet més evidents- sense necessitat d'un diagnòstic mèdic.

Va riure quan va veure l'home assentat al terra amb l'esquena repenjada als calaixos de la pica del lavabo, la pistola a la boca, que s'aguantava des de feia estona per la contracció dels músculs, i el dit al cul, que s'havia mantingut allà, immòbil, per raons evidents, era un geni, va dir-se, i es va felicitar altra vegada per la idea que havia tingut. Va pensar que, fos o no fos l'home de la dona que jeia al llit, tan sols per tirar-se-la es mereixia morir com havia mort. Va encendre la càmera i va fotografiar el cadàver des de totes les perspectives possibles, sense tocar-lo, per no alterar l'essència de les imatges, tot i que va dubtar sobre si treure-li el dit que tenia al cul per posar-li a la boca, però va creure que la pistola ja hi quedava bé, pistola a la boca i dit al cul, va pensar, i li va fer gràcia sense saber ben bé per què. Estava més malalt del que es pensava.

Quan va acabar de fer les fotos li va treure la pistola amb el silenciador de la boca provocant que una barreja de vòmit i sang gairebé el taqués, per sort es va apartar a temps i només algunes gotes de sang van esquitxar els pantalons i la bata blanca que s'havia posat minuts abans, per evitar que, si els seus reflexes fallaven, es taqués la roba.

Va apartar el cos del moble i va observar el forat que tenia al clatell, gairebé no hi havia sang, i la que hi havia ja era gairebé seca, va anar a buscar una bossa de plàstic de la bossa d'eines que havia pujat del cotxe i la va deixar a l'entrada del bany, preparada.

Després d'haver netejat els cadàvers dels dos nens i de l'home va decidir parar una estona, sabia que l'home que descansava en una de les tres bosses que hi havia al menjador era l'home de veritat, o això es podia deduir de les fotografies que hi havia escampades per la casa, on sempre es veia la parella abraçada amb els dos fills a sota, amb un somriure forçat, com si els hi haguessin promès anar a Disneyland si somreien a la foto, no li estranyaria gens que allò hagués passat de veritat. Va estar content de que fos l'home de veritat, perquè no s'hauria de preocupar per si venia algú a tocar els collons, però sobretot, perquè preferia matar-lo a ell que no pas un cabró qualsevol.