El col·leccionista de crims

Part Setena

Va decidir que ja havia perdut prou temps mirant el partit, era emocionant, s'havia d'admetre, però tenia coses a fer, ara venia el millor de tot; la dona. Tenia la càmera altra vegada a la seva funda, preparant-se per fer la seva feina, descansant, perquè hauria de treballar de valent, tot el que havia fet fins aquell moment no era res més que un escalfament, un entrenament, per preparar-se per aquell moment, per demostrar que valia els gairebé tres mil euros que ell n'havia pagat, per fer la feina per la qual ell creia que havia estat construïda -segurament els que l'havien fabricat no hi estarien d'acord- com si es tractés del destí d'un objecte tan quotidià com podria ser una càmera de fotografies, que en realitat no era més que un giny de la tecnologia moderna, lluny d'estar viu i encara menys de tenir un destí a la "vida" ,però ell ho creia i, evidentment, estava més malalt del que es pensava.

Va aixecar-se del sofà amb un lleu cruixit d'esquena, feia dies que li feia mal, però no li donava importància, segurament en tenia, però creia que hi havia coses més importants en aquells moments que una mica de mal d'esquena.

Tenia gana, la panxa feia una estona que li feia soroll i no volia que un moment com aquell, el ritual, s'espatllés per sorolls indesitjats i tan sumament primaris com ho era aquell; necessitava silenci, tranquilitat ... calma... l'art necessitava paciència i silenci, sobretot silenci, i l'art que feia ell encara més. Va mirar la barreja de fruits secs de sobre la taula amb poca confiança, no feien gaire bona olor i va preferir anar a la cuina per mirar què hi trobava, estava segur de que hi trobaria alguna cosa millor que quatre fruits secs podrits.

La cuina era gran, amb el terra de marbre blanc, molt net, els mobles eren de color de fusta de pi, tot estava perfectament ordenat i cap cosa fora del seu lloc, els ganivets a la fusta dels ganivets, els plats molls -ara ja secs- a l'escorredor i a la pica no hi havia res, tot devia ser dins del renta-plats. Va obrir els armaris, per curiositat, també estava tot curosament ordenat; no s'esperava menys.

Va obrir la nevera per buscar alguna cosa per calmar el que fos que s'estigués removent dins seu, no eren remordiments, era gana, només gana, d'això n'estava segur.

Estava plena de menjar de merda, fruita ecològica, purés ecològics i més collonades d'aquestes, feia pena de veure que els nens s'haguéssin de menjar tot allò, i per un moment li va saber greu que estiguéssin dins de bosses d'escombraries negres tamany XXL al menjador on devien passar-se hores jugant amb la Play, però no hi havia marxa enrere, i encara que n'hi hagués, no canviaria res del que havia fet.

Entremig de safates de verdures i hamburgueses que no eren hamburgueses va trobar un tupper, el va treure de la nevera i el va obrir, a dins hi havia un tall de pastís, no era ecològic, o almenys no ho semblava, era d'aniversari, n'estava segur, a més, hi havia restes d'espelma vermella a la superfície, en quedava gairebé la meitat i va pensar que se'l podria acabar, va agafar una cullera del calaix dels coberts - que li va costar trobar- i en pocs minuts va acabar-se el pastís d'aniversari, després va agafar el plat i el tupper i la cullera i va dubtar si posar-los al renta-plats o deixar-los a la pica, evidentment, va escollir la segona opció.