La mare va morir quan ell tenia 11 anys, un accident a la fàbrica, és el que li van dir, ell sabia que no era veritat; aquell matí, abans que ella marxés a treballar i ell a l'escola, el petó d'acomiadament havia durat més del que solia durar, i li havia semblat veure alguna cosa brillant regalimant per la galta de la seva mare, però no li havia fet cas, tenia pressa per arribar a l'escola; era l'últim dia i seria l'últim cop que es veuria amb alguns dels seus amics; l'any següent s'hauria de posar a treballar a la pastisseria per poder-se pagar l'institut i no tindria temps per res.
Va resultar que la seva mare tenia una assegurança de vida en la que ja feia uns anys que invertia i la xifra ascendia a un nombre amb més zeros dels que ell havia vist mai. L'advocat, amic de la seva mare li va dir que aquells diners eren per estudiar, que era el desig de la seva mare i que només podria retirar-los quan hagués acabat l'ensenyament obligatori.
Sabia que era el moment de conèixer la seva àvia i va fer tot el possible per trobar-la, finalment, ho va aconseguir,la dona tenia uns 60 anys i era la propietària d'un hostal, li va semblar una persona encantadora i ràpidament hi va tenir una especial simpatia, només es tenien l'un a l'altre i allò va crear un vincle entre ells que mai es trencaria.
Va començar l'institut uns mesos després, vivia a casa d'un amic perquè no volia molestar la seva àvia, encara que ella insistís en que no li era molèstia, però la visitava sovint i es passaven llargues tardes xerrant, però després de provar, per primera vegada a la vida, una ampolla d'allò que només podien beure els grans, en una festa a casa d'uns amics, les reunions familiars es van anar fent menys freqüents fins que es feien gairebé única i exclusivament per telèfon, i en algunes ocasions molt especials, cara a cara.
Va deixar el bàsquet, va perdre el contacte amb els vells amics i va començar a suspendre, però no ho va explicar a ningú, no volia demanar ajuda, com quan era petit i demanava que li agafessin les coses del tercer prestatge, ja no era un nen petit, era gran i se les podia arreglar ell sol, no necessitava a ningú, i segurament, pensar d'aquella manera va ser la seva sentència.
Si hagués demanat ajuda, segurament no hauria acabat d'aquella manera, va pensar, assegut al sofà veient per la televisió un partit que poc li importava, si hagués acceptat que tenia un problema les coses haurien anat d'una manera diferent, però ja era massa tard, no hi havia res a fer; feia dies que la seva mort estava escrita.
YOU ARE READING
El col·leccionista de crims
Historia CortaL'encàrrec era fàcil; entrar al pis per eliminar tot ésser viu que hi hagués. Però a la pràctica les coses no són tan fàcils, endinsa't en aquesta història i deixa't emportar per la bogeria d'un malalt del crim que guarda, en un àlbum, fotografies d...
