El col·leccionista de crims

Part Vuitena

Va anar al menjador altra vegada a buscar la càmera, amb funda i tot; hi tenia els diferents objectius i volia aprofitar-los ja que els havia comprat i mai els havia fet servir, tampoc ho havia necessitat, però aquell cop era diferent, la situació requeria que donés el millor d'ell mateix i això incloïa aprofitar el màxim el potencial de la seva còmplice involuntària, així que amb la funda de la càmera es va dirigir al dormitori de la parella on ara només hi quedava la meitat d'aquesta.

Encara estava al llit, evidentment, la sang dels llençols s'havia assecat en la seva majoria, però en algunes parts d'aquest s'hi podien distingir alguns grumolls d'un color grana més clar. Feia la mateixa cara que quan hi havia anat uns minuts abans, com si no li importés res del que havia passat feia poca estona, com si li estigués bé que haguessin matat a tota la seva família davant seu, impassible, tranquil·la, aliena a la visita que no esperava, però que tampoc havia intentat evitar, la de la mort.

No podia evitar sentir una ràbia desmesurada envers el cadàver que jeia indefens davant seu i li costava aguantar-se les ganes de destrossar la cara de puta que feia la dona, trencar-li les costelles a cops de puny i els braços i les cames amb les "eines" que duia a la bossa que havia pujat, però es va saber contenir, recordant el que solia dir el seu professor sobre l'essència i la veritat de les fotografies, no recordava les paraules exactament, però tenia la idea al cap; no es podia interferir en l'ordre natural de les coses i ell no era ningú per alterar l'escena, era així perquè havia de ser-ho i ell no era ningú per dir el contrari.

Va treure el material fotogràfic de la bossa i va deixar-lo al terra, curosament, sobre una safata folrada amb cotó que duia expressament per casos com aquell, no era el que aconsellaven a les botigues, això de deixar el material en una safata amb una mica de cotó, però ell ho feia perquè havia tingut la idea i creia que era molt bona, tampoc ho havia consultat amb cap expert, simplement ho feia perquè sí, com gairebé tot.

L'habitació estava fosca. A fora, la lluna i un fanal llunyà il·luminaven solitàriament l'estampa, costava distingir els objectes que hi havia repartits pels mobles de l'habitació, que estava menys endreçada que la cuina, sobre el moble del capçal del llit hi havia un parell de revistes del cor i un llibre de sudokus; era el costat de la dona. A l'altre banda hi havia un portàtil, dels cars, i un paquet de cigarretes obert, en quedaven poques. Va pensar que era estrany que fumessin dins de casa tenint dos fills tan petits, però no era el seu problema. Estava perdent massa temps en tonteries, però tot i així li agradava imaginar-se com devia ser la vida d'aquella parella; estava segur que l'home sortia a córrer cada matí i segurament anava al gimnàs, havia vist el seu cos musculat i dubtava que fos només obra de la genètica, llavors va pensar que les cigarretes eren de la dona, n'estava segur. L'home devia ser d'aquells que només viuen per la feina, i pel gimnàs, i que a la nit quan arriben a casa fan un petó de bona nit als fills, que coneixen més als avis que els seus pares, i es pensen que només per això ja són bons pares, després es dutxen i van cap a l'habitació, on els espera la seva dona estirada al llit i amb poques ganes de dormir.

Va obrir l'armari que hi havia al costat de la porta d'entrada de l'habitació, estava ple de roba, dubtava que hi capigués alguna cosa més i es va preguntar si tenien algun altre lloc per guardar encara més roba, era una pregunta de poca importància, però tant li feia; s'ho estava passant bé,era el seu moment i l'aprofitava.

Va fixar-se en una cosa que brillava en la considerable foscor de l'habitació, a l'altra banda del llit. S'hi va acostar lentament, amb una barreja de curiositat i excitació fins que es va adonar que l'objecte brillant que li havia semblat veure no era res més que el pom metàl·lic del que semblava ser un altre armari, el que faltava, va pensar. El va obrir i va veure una col·lecció gairebé interminable d'americanes i pantalons, la seva teoria sobre la feina d'aquell desgraciat s'acabava de confirmar, va somriure i es va felicitar, l'únic dubte que quedava era saber si era el que portava el cafè o era a qui li portaven, però allò ja no li importava tant, a més s'estava fent fosc molt ràpidament i si no s'afanyava les fotografies quedarien malament, així que va tancar els armaris amb certa reticència i va tornar a l'altra banda del llit on la càmera esperava impacient.

La va agafar amb cura i va treure la tapa de la lent, deixant-la al terra, al costat de la resta de material, tot de color negre, que contrastava amb el blanc del cotó per crear una imatge que hauria pogut servir perfectament de fons de pantalla per algun amant de la fotografia, però en comptes de dissenyar fons de pantalla per frikis estava en un pis de luxe dels afores de la ciutat, a punt de fer fotografies al cadàver d'una dona i amb el carret ple d'imatges de la seva família, també difunta. No hi pensava ell, en això, estava concentrat, preparant-se mentalment pel gran moment.