RAONS ADICTIVES

EL COTXE

Estava molt cansada, les cames em queien, ja no podia més i acabo desmaiant-me, per sort algú m'agafa. Eren braços molt forts, els seus cabells color carbó s'il.luminen al agafar-me, els seus grans ulls veds em miren amb compassió...

Em desperta una gran escalfor que recorre tot el meu cos. A mitges obro els meus ulls i descobreixo que em trobo dins d'un cotxe, i no el Mini de la Vero, ja que aquest habitacle és molt més gran que el seu, però... llavors, qui és el seu propietari??

El meu cap encara està tèrbol i m'enganya. Estaré somiant, potser. Serà real tot???
Oh no, i si m'han segrestat?! No estic lligada, així que he de mantenir els ulls tancats per quan vingui li pugui donar una bona pallissa i...

El cotxe s'atura i obren la porta. De cop ho sento, sento la pressió d'algú que m'agafa, espera, no m'agafa, sinó que m'abraça, i no em fa falta mirar la seva cara per saber qui és, el Víctor, el capullo. No crido, no em moc.

Jo encara no vull obrir els ulls definitivament, vull que es pensi que segueixo dormida però faig un mirada flash sense que se n'adongui i el veig dolgut, crec que li fa mal veure'm així. És el rostre d'algú que ha patit, que continua amoinat i es creu culpable. Li vull dir que no pateixi, que així, recollida com un esquirolet indefens, em sento protegida, però els meus llavis resten inmòvils; estàs adormida Mar, t'en recordes???
Segueix abraçant-me i a mi em torna a vindre la son, s'està tan bé en els seus braços...

No sé si deliro, si somio o simplement m'ho imagino però però crec que amb un fil de veu em murmura...

HO SENTO

HOLI!!!
Aquest episodi ha sigut curt i intens, però... que passarà ara???
Descobreix-ho al pròxim capítol de:
RAONS ADICTIVES!!!

Pels meus rossegadors de llibres.
black owl