RAONS ADICTIVES

L'ARRIBADA

Mar desperta!!! Ja hem arribat carinyo!!!
-crida la meva mare a tot pulmó
-Molt bé Mariona ja ens hem enterat, però tu continua cridant, que crec que encara no t'han sentit els de l'altre punta del món.
-respon tens el meu pare
-Avorrit... -conclueix la meva mare

No ho sembla, però els meus pares s'estimen amb bogeria, el que passa és que els hi costa expressar-se.
-Molt bé, molt bé parelleta... em sap greu trencar aquesta conversa TAN romàntica però hi ha gent que té coses a fer com descobrir on viurà els pròxims anys, desfer les maletes...
-els meus pares posen ulls blancs mentre que jo vaig baixant del cotxe

45 min. És el temps que he estat per muntar la meva nova habitació. És petita, igual que tota la resta de la casa, però a mi m'agrada, m'agrada molt, perquè em sento a gust, em sento COM A CASA.

Algún dia m'agradaria portar a algú, i no, no a ninguna persona del sexe viril, tret de que siguin família o amics, és clar... El que em refereixo és que no vull nòvios, no encara, ja que el tema parella ho trobo infantil i amb poc cervell, que dic, el problema és que no tenen cervell. Espero que en els pròxims anys la meva opinió respecte la gent canvii i si no, tampoc passa res, penso tornar a ser "la nena fantasma", quantes menys persones s'hi fixin durant el meu últim any d'institut, menys problemes, i millor que millor.

Avui ha estat un dia moooolt llaaaarg, ja són les 22:00 i la veritat és que no m'aguanto dreta, així que els hi dono un petó de bona nit als meus pares i em deixo caure sobre el llit. Si avui ha estat un dia llarg, demà, que comencem l'institut, no ho vull ni pensar...

7:35. Em desperto , miro al rellotge i... merda, arrivo tard.

Així que em poso el primer que trobo, una samarreta negre per dintre amb un texans blaus forts, esmorzo el primer que trobo, poso a la maleta el primer que trobo i... finalment, marxo amb la dignitat que trobo.

7:55. No arribo, no arribo!!! Falten com deu minuts perquè comencin les classes, i encara em queda un bon camí. A sobre els meus estimats i comprensius pares no em porten en cotxe perquè marxen abans a la feina, i no em compren un perquè, perquè... i jo que sé!! Els he demanat tantes vegades explicacions que ja s'han quedat sense respostes...

Després del major sprint de la meva vida crec que arrivo SIIIII!!!! No em posaran retard el primer dia SIIIII!!!

Estava tan concentrada amb les meves coses que no m'adono que una moto ve cap a mi depressa, molt depressa... i jo em quedo allà, en estat de xoc.
Estúpida mou el cul!!
-pensava...
Però res, no movia ni un sol múscul... de reüll veig una ombra venint cap a mi... i l'últim que sento és caure al terra juntament amb aquell individu.
Tot seguit tanco els ulls, no pas perquè em desmaiés sinó perquè tenia por, una altre vegada...

-Està bé???
-Respira???
-Crec que ha perdut la conciència!!!
-Truqueu a l'ambuláncia!!!

Que tal el segon capítul de RAONS ADICTIVES??? Comenteu als comentaris!!!
Gràcies per llegir!!!
Bon voiage, rossegadors de llibres ;)
"black owl"