RAONS ADICTIVES

MONGETA

S'eixuga les gotes de suor i truca a la porta del replanet de fusta que ens separa d'aquell amagatall inversemblat, al moment se sent una veu coneguda que diu...

                                                                                      PASSA

Sento com el meu cos es relaxa momentàniament, i no pas per el conjunt de lletres que formen la paraula, sinó perquè reconeixo aquella veu, i la sento calmada.

-Vit, on estàs???
-On vols que estigui, Sara???
-Vine, siusplau, algú t'ha vingut a veure...

Havia perdut el fil de la conversa, prefereixo dedicar uns segons a contemplar aquesta petita casona infantil, estava epuipada amb un llit i... ja està; ni cuina, ni lavabo, ni menjador, ni sala d'estar ni res. Només una paret, de fusta també, amagava l'entrada d'alguna estança més íntima.

-Però qui pot viure en aquestes condicions!!! -se m' escapa

-Jo mateix.

Aquella veu masculina d'abans, aquella que em calmava, tornava a ressonar, ara per tota la petita cabanya. Escolto passos tranquils que s'apropen, una ombra és deixa ensenyar; i el veig, i llavors el meu cor es para.

Està... com sempre, guapíssim, irresistible, sexy, impressionant i capullo com sempre; ell també em veu, però al contrari que jo, el seu cos es tensa.

-Què fa ella aquí??

Oh, oh, crec que no li ha agradat gaire la meva visita...

-Mira Víctor, al principi no la volia deixar entrar, però volia parlar urgentment amb tú i...

-I què, Sara??!!! -respón treient foc pels queixals.

-Vit, no ho entens, s'anava a enfrontar a la mare, A LA MARE!!!

No contesta, té la mirada clavada a ella.

-I si no l'hagués parat li hauria posat les cartes sobre la taula  -conclueix la germana segura de sí mateixa.

Ell continua sense dir res, té una expressió indefinida però continua tens i puc esbrinar que està nerviós, fa força amb els punys i serra les dents.

Passats uns segon que semblen hores, agafa aire i comença a parlar.

-No sé de que em parles, Jo no tinc cap problema amb la mare, perquè està morta!!! I tinc la sensació que d'aquí poc perdré a la germana!!!

Les últimes paraules les ha dit amb ràbia, dolor i frustació. Més aviat són brams.
No ha tingut pietat ni de la seva 'mare'  ni de sa germana, tot i que aquesta última està fent tot el possible per ajudar al seu germà.

La meva segona cara comença a sortir del capoll...

-I tú??? -dirigint-se a mi- fora de la meva casa!!! No sé que collons fas aquí foca amb potes , però m'és absolutament igual. He dit: FORA!!!

La Sara plora desconsoladament. Això i que m'ha dit foca amb potes, és la gota que fa vessar el vas.

-PROOOOU!!! -crido a tot pulmó, els dos em miren parats-
Mira Victor, només et volia agraïr el que vas fer per mi ahir ja que no m'empasso les escusses barates que els hi vas donar als meus amics, sé que vas ser TÚ el que em vas portar a casa i et volia donar les gràcies personalment però...

Noto com em rellisquen les llàgrimes per les galtes, perquè? Perquè m'importa tant??

-M'acabes de demostrar que ets un capullo de veritat que no té sentiments i no et vull tornar a veure mai més.

El capullo empalideix i lentament, com un prec, obre la boca:

-Ninja...

És l'últim que escolto ja que estic marxant corrent sense voler continuar veient la cara deprimida d'en Víctor.
La veritat, era que començava a pensar que li importava, que tonta sóc...

Faig un sprint fins a casa meva , no em dona temps ni de saludar als meus pares, que em miren preocupats, crec que ja saben el que va passar.

Faig una última gambada fins a la meva habitació ja que no em puc aguantar les ganes de...

M'enrotllo al llit com una mongeta i ploro, ploro com quan una nena petita acaba de descubrir que els reis mags no existeixen; decebuda, trista i enrabiada de la vida.

Perquè la vida és dura, i ho és per tot lo que ha passat i passarà; a més, vol que demà sigui dilluns i tingui que suportar creuar-me amb la preciosa cara d'en capullo.

black owl
Per als meus rossegadors de llibres.❤️