Historias

Les Pors I Jo...

Hola?! Algú em sent?! Està molt fosc aquí… I… olora a humit…. Ajuda!! Per favor… 

-s'escolten somiquejos, un parell de cops a una fusta solapada amb algun material de gran densitat. De cop, un silenci esfereïdor-.

… 

Eren dos quarts de vuit del matí del dos de febrer, el despertador ressonava per tota l'estància com si d'un espiral infinit de soroll es tractés, l'Arnau Vallgorga, es despertava com part de la seva actual rutina desde feia dos anys. Ell, treballava en el Museu d'Història Egipcia de Barcelona com a guàrdia diürn, tot i que, més d'un cop havia hagut de fer torn nocturn, a causa de l'escàs personal de seguretat d'aquell lloc, problema que es veuria reflectit en l'home, que no trobava el despertador per apagar-lo i dormir cinc minuts més aquell dia. 

Un cop tocades les nou del matí, l'Arnau, va iniciar el seu torn per viure un dia no gaire diferent dels demés, doncs, li tocava supervisar, a través de les càmeres, les diverses estàtues, caixes i sarcòfags, i per descomptat, a aquella jove guia del museu que diàriament solia fer visites explicatives a grans grups d'estudiants de diverses escoles i instituts. 

El dia va avançar precoçment, tinguent en pensaments a la senyoreta Maria Vilanova, i ordenant i netejant el seu aula de vigilància, fins que va rebre dues visites que el farian sobtar. 

Per la porta, a tres quarts de sis, entrà el seu Cap, Miquel Martínez, un home baixet, grassonet, amb ulleres i molt barbut, que tenia la cara molt rodona, i una pell d'un tò rosat, tenia molts granets vermellossos pel voltant de les galtes, i un cabell llarg de color atzabeja. 

Arnau nano, he vingut perquè m'escau comentar-te un petit assumpte. 

Si clar Cap, segui aquí! 

Assenyalà una cadira de ferro, un tant roïda pel temps a mode d'òxid

He fet quelcom malament senyor? 

No tranquil, no és per tu, però és d'aquell assumpte que vàrem parlar fa uns mesos, recordes? 

Ara, l'Arnau i el Senyor Martínez, varen prendre una conversa en veu baixa

Sobre el cas de la cocaïna dins dels sarcòfags de l'al·la sud-est? 

Et veig atent nano. Què, tens algun avenç en la investigació en coberta? 

De fet si cap, veurà, fa dos dies, vaig veure que un petit grup d'homes d'uns 30 anys cadascú, estaven reunits davant dels sarcòfags, tapant-se la boca mentre tractaven algun assumpte, i alhora, contant les càmeres que hi ha per la zona. Però, quan hi vaig anar no hi havia ningú… 

Ja veig… això ja comença a ser preocupant. Si aquells homes tenen pensat en fer alguna cosa aquí dins, segur que no és res bo… Si no et fa res, m'agradaria que et quedessis aquesta nit per vigilar el lloc, tinc un mal pressentiment… 

D'acord Cap, ja l'informaré si m'assabento de qualsevol altre cosa! 

El senyor Miquel Martínez sortí per la porta en direcció a un passadís, on se l'escoltaria parlar amb algú, per acabar despedint-se, i marxant-se. 

La segona visita que va rebre l'Arnau, fou a les vuit del vespre, una dona jove, rosa, alta, amb uns ulls de color blau com el mar de la Barceloneta, amb una pell pàl·lida com la neu de la Sibèria, la seva veu oscil·lava entorn de la celestialitat i tenia un somriure rarament convincent

Hola Arnau, com et va per aquí? 

Ma-Maria? Que fas tu aquí? El teu torn acabava fa mitja horeta no? 

Si, però el Cap s'ha posat insistent en que havia de quedar-me a fer més hores per la nit i ajudar-te amb la vigilància. 

(Collons! Sembla que més que un mal pressentiment, tingui com a veritat absoluta que avui hagi de transcórrer qualsevol cosa… ) ja veig… passa doncs, la nit ja no es presenta tan solitaria i descontenta jeje. 

Aix nen! Tu sempre tan atent jeje. 

Ella, va entrar al quartet de vigilància, on romandrien sis hores xerrant a la vegada que vigilaven atentament que tot seguís en ordre. 

Ja eren les dues de la nit, i ambdós varen fer la "ronda" és a dir, donar la volta pel lloc i assegurar-se que tot seguia imperturbable. 

L'Arnau anava un parell de pasos endavant de la Maria, en silenci, apuntat amb la llanterna a tots els racons de cada sala que havien estat vigilant les sis hores anteriors, sense trobar res estrany fins arribar enfront del sarcòfag de Tutankamon, el qual restava obert i sense la momia. Acte seguit, desde la perspectiva de l'Arnau tots els llums s'havien apagat resultant en una pèrdua de consciència total. 

Es va despertar; no sabia la hora, ni on era, estava fosc, sentint-se atrapat i amb molt mal de cap, el rodejava una estructura de fusta antiga, activant-se la claustrofòbia que va desenvolupar quan de petit es va quedar atrapat tres hores, sol, en un ascensor. 

De cop una veu angelical, però ara més obscuritzada, començà a parlar. 

Hola, Arnau maco, es una llàstima que això hagi d'acabar així… 

Qu.. Que? 

Suposo que et deus sentir molt confús ara, i és comprensible jejeje… 

Et trobes al sarcòfag on va iniciar tot, on vas trobar per accident la "farina", on vas veure reunits, a propòsit a aquell grup d'homes, i que ara fa unes hores, has trobat vuit i obert. 

Bé, això és una gravació que sonarà en bucle fins que l'aparell es cremi a causa de les excessives repeticions, on, segons el cap, escau informar-te, que això no hauria d'haver acabat així, que tu solet t'hi has endinsat en el sarcòfag i que t'hauries pogut salvar si aquell dia, haguessis fet la vista grossa envers a l'assumpte de la droga. Però no, tu t'hi havies de capficar i mostrar interès, i per això morirás, petit, morirás sol, sota tres metres de terra. 

La gravació havia acabat i un fort olor a plastic cremat, s'estengué pel lloc, l'Arnau, començà a suar,  cridar i donar cops a la fusta, sentint com poc a poc li faltava l'oxigen i les forces per dur a terme aquestes accions. De cop, va cesar, doncs ja era mort.