Aire entre tu i jo

4

El diumenge comença molt bé per la Clara i el Nil, sense saber-ho els dos s'aixequen amb un somriure a la cara al reconèixer el cantar dels ocells, i és que encara que no puguin gaudir de la primavera que comença com els hi agradaria, encara poden deixar-se emportar pels bells canvis que aquesta porta.

Veure els seus instruments al costat de la porta del balcó potser també fa que el somriure romangui durant uns minuts més recordant el que va passar el dia anterior.

Els hi és difícil als dos decidir com passaran aquest diumenge tancats a casa, i és que han anat descobrint que encara que durant l'any vagin acumulant coses a fer ara que tenen tot el temps del món estan més indecisos que mai.

El Nil aprofita el matí per posar-se vídeotutorials i practicar una mica amb el piano que té instal·lat a casa des de fa uns mesos. El Max ja l'ha avisat que no es feina fàcil, que ell ho va intentar diverses vegades i no va aconseguir aprendre'n fins que la seva nòvia li va regalar unes classes pel seu aniversari l'any passat. Amb el pas de les hores sembla que la cançó que s'ha proposat aprendre va millorant i, fins i tot, s'atreveix amb una altra. Decideix agafar el mòbil i gravar-se per passar-li al seu amic que a l'instant el contesta amb insults que acaben en rialles.

La Clara en canvi s'asseu al sofà i deixa que passin les hores. Cansada de veure els segons passar i d'escoltar el piular dels ocells s'acosta a la finestra del balcó. Observa les poques fulles verdes que comencen a créixer als arbres i les gotes que encara cauen dels llençols que després d'esmorzar ha estès. També analitza el que fan els seus veïns, primer es fixa en el balcó del seu costat i es decep en veure'l buit. Veure com tothom es productiu li produeix angoixa i s'afanya en amagar-se rere les cortines i pensar en alguna cosa productiva que pugui fer. Riu en imaginar-se com el fum s'escapa del seu cap al esforçar-se i no obtenir cap idea bona. Finalment es rendeix i s'acosta a l'estanteria per agafar qualsevol llibre.

"El puzle de cristall" és l'escollit després d'acabar-se ahir la primera part de la triologia, però abans d'agafar-lo se n'adona del quadern vermell que reposa al seu costat. L'agafa amb suavitat intentat recordar tot el que a dins hi alberga.

Els retrats amb carbonet de la seva cosina petita és el primer que li dona la benvinguda, donant pas a esbossos de cossos nus de dona, dibuixos d'ulls i fins i tot el de dos mans enllaçades que recorda que va fer un dia com avui de primavera assentada en un banc del passeig del seu poble retratant l'amor de dos ancians que passejaven.

Surt al balcó disposada a deixar immortalitzat el moment que estan vivint i que deixarà petjada a la historia. Surt de la seva abstracció quan comença a sentir l'olor de canelons que surt d'alguna de les finestres. No acaba d'estar satisfeta amb el dibuix que té a les mans i és per això que el deixa aparcat a la taula de la saleta quan entra. És impactant veure com ha deixat immortalitzats els carrers buits, fa por.

Amb la panxa plena i encara amb el caprici de canelons que li ha deixat l'olor del balcó es disposa a veure una mica la televisió i informar-se del que passa al seu país, no sap si és el cansament de després de dinar o simplement l'avorriment que sempre li han causat els polítics però va notant com els seus ulls s'acluquen lentament.

Un fort soroll la desperta hores després i la foscor que s'ha instal·lat al pis li fa mirar el rellotge amb atenció. Si ho recorda bé ahir en aquesta hora encara si veia perfectament. És quan es dirigeix cap al balcó que sent el soroll de la pluja.

- Merda! La roba!

- Ostia! Quin susto m'has fet! Joder!

- Ai... Ho sento, perdó. Que faig jo ara amb tot això? Maleïda pluja!

- Doncs a mi m'encanta, em fa tornar a casa. - Es amb aquestes paraules quan la Clara se n'adona de l'accent marcat del noi i que encara ni se l'ha mirat. - Sóc el Ceppi, encantat. - Li diu allargant el braç el noi del balcó.