Aire entre tu i jo

7

Ha perdut el compte dels dies que fa que està tancada a casa. Avui s'ha despertat més aviat que qualsevol altre dia però, tot i així, s'ha estat bastanta estona assentada damunt del llit sense fer res. Quan ha estat capaç s'ha aixecat, s'ha pres un got de llet amb ColaCao, s'ha posat la roba més vella i abrigada que ha trobat per casa i, amb guants i mascareta, ha baixat al carrer.

Els ulls se li han entelat en veure els carrers de la ciutat que l'acollit, que eren tan vius i plens de vida, buits. A la pastisseria de la cantonada una llarga cua fora al carrer marcava la distància de seguretat establerta. Per això, ha decidit anar primer a la verduleria d'un carrer més enllà que en aquelles hores encara estava buida. Amb la compra feta, neta i guardada, s'ha posat sota la dutxa durant una bona estona, gairebé la mateixa que ha estat conscienciant-se del que havia de fer aquest matí al llit. Així li han anat passant les hores i sort que ha comprat un sobre de sopa ja feta perquè ara mateix no té ganes de res.

Són les tres de la tarda quan acaba d'esbandir el bol on ha servit el gelat de xocolata que s'ha menjat de postres. Si no es pot donar un capritx fora de casa, com seria anar a donar un tomb pel Parc del Retiro, doncs ho intercanvia per coses més dolces.

El sol il·lumina la casa i pensa en baixar les finestres i dormir una estona, després recorda que ahir a les deu ja era al llit perquè ja no sabia on posar-se i creu que dormir més no li farà cap bé. Afinant les orelles sent les notes d'una guitarra. Amb un somriure a la cara corre a obrir la porta del balcó.

El Nil toca mirant al cel i sembla entonar algunes notes amb la veu però sense acabar de marcar una lletra.

- Que cantes?

- Ai! Noia! Quin espant! Seria convenient que m'avisessis abans de sortir, perquè un dia m'hi quedo. - diu ell posant-se la mà al pit.

- Clar que si! La propera t'envio un WhatsApp. - contesta ella amb un somriure burleta.

- Un missatge de fum encara, perquè sense número no vas enlloc. – La Clara es gira per intentar amagar la rialla que se li escapa, però el noi ho nota.

- Bueno, em penses explicar què cantes.

- Res, tinc la veu malament avui.

- Però si estàs perfecte - quan ell li pica l'ullet ella es posa vermella i corre a corregir-se. - De la veu dic.

- Si, ja. - contesta el gallec entre rialles veient com ella intenta amagar-se. - Vaig un moment a buscar aigua que vull continuar perfecte. - I amb una altra picada d'ullet deixa la noia sola.

Ella es recolza sobre la barana observant aquell paisatge que l'envolta i que ara es l'únic que veu dia a dia. De seguida torna la vista al balcó del costat esperant que el noi torni. En aquell moment para atenció a una petita llibreta de tapa de cartó amb la que no hi havia reparat al sortit. Potser estava massa distreta amb altes coses, pensa.

Ja li deia la seva mare quan era petita que era ben curiosa, és per això que no s'aguanta les ganes i allarga el braç posant-se de puntetes per atrapar entre els seus dits el quadern.

Passa les pàgines a poc a poc i observa curiosa les línies escrites i els guixots o altres anotacions que el decoren. Hi ha paraules amb majúscula requadrades, d'altres semblen només recordatoris. S'atura quan es troba amb el dibuix d'una mà que ve seguida d'uns alts edificis quadriculats. El dibuix perfecte d'un ull la sorprèn recordant-li la llibreta que ella té amb un de gairebé igual. Quan arriba a les últimes pàgines que estan escrites només troba dues línies.

No té temps de llegir el que hi posa perquè en aquell moment torna a sortir el noi del balcó.