Aire entre tu i jo

18

Es desperta amb un somriure que es borra quan escolta un cop sec. S'aixeca ràpidament amb algunes dificultats pels llençols que s'envoliquen entre les seves cames. S'ajup amb un ai al cor quan veu el seu mòbil al terra però respira alleujada després de comprovar que està intacte. El somriure torna a aflorar en record que anit va adormir-se amb la veu del Nil i recorda les seves últimes paraules abans de caure adormida: "No diguis que estàs sola, no tinguis por, que per tu jo estaré, per tu ja he estat i estaria."

Està una mica confosa i no sap com reaccionarà quan torni a interactuar amb el gallec però els seus dubtes s'han esfumat, creu en ella mateixa i avui té l'autoestima pels núvols. Li ha costat anys treballar en això últim i no pot tornar a recaure com fa un parell d'estius. No vol tornar a viure tancada en els llençols de la seva habitació com si la vida no existís, maleint tot allò agradable i colorit. No vol tornar a caure en un pou sense fons d'on li va costar trobar les escales per veure la llum, però que gràcies a la seva família i la seva millor amiga va descobrir. No va passar una bona època quan va descobrir que una bona amiga l'havia enganyat i havia girat en contra a totes les seves amistats del poble, i quan es va veure sola no va saber continuar endavant. La seva vida es va aturar i recorda aquells dies com el pitjor estiu de la seva vida. I ara que està tancada a casa i torna a acostar-se l'estiu sap que per molt que sigui diferent no serà tan difícil i fosc com ho va ser aquell.

Mira l'hora i veu que entre pensaments s'han esfumats els minuts i ara no li queden suficients per poder canviar-se i sortir a fer un tomb abans que marqui l'hora que dicta l'acabament de la seva franja horària per gaudir dels carrers d'aquesta gran ciutat. Ha sortit un parell de vegades des del dia que el govern va decidir aplicar aquesta mesura i tot i que tenia moltes ganes de sortir d'una vegada a meravellar-se dels edificis de Madrid, ha patit bastant per la falta de respecte de la gent al saltar-se les normes imposades.

Decideix passar per la dutxa abans d'esmorzar apuntant-se mentalment sortir després d'aplaudir. Amb la tovallola encara enroscada al cos analitza l'agenda i les coses pendents que té per avui, s'ha apuntat algunes de les cançons que vol versionar per penjar a les seves xarxes i té pendent respondre algun correu d'alguna escola, productora i representant que han anat visualitzant el seu dia a dia digitalment.

Amb una torrada de formatge per contrastar amb el tall de pastís que va menjar-se ahir quan encara parlava amb el Nil surt a la terrassa. El sol cada cop escalfa més i per això decideix deslligar el seu cabell i deixar que s'eixugui amb l'aire. Al seu costat s'obra la porta i apareix el noi amb una tassa a les seves mans, el seu cabell també està moll.

- Bon dia! – diu amagant un somriure. La Clara també intenta dissimular el somriure que ha aparegut a la seva cara només aparèixer el noi. – Has sortit?

- Sí, no ho veus?

- Que matinera, doncs. A mi se m'han enganxat els llençols... ahir no em deixaves marxar...

- Què? Si vas ser tu... – El Nil entretanca els ulls i ja no dissimula el somriure burleta que es forma als seus llavis. – D'acord... els dos. Jo també m'acabo d'aixecar.

- Llavors no ha sortit – la mirada confosa de la Clara fa que el Nil hagi d'explicar que es referia al carrer i no dubta ni un moment en burlar-se de la catalana.

- Tonto

- Petita

- Jo no sóc petita! – El telèfon de la catalana, que ha deixat a la cadira del balcó quan ha sortit comença a sonar obligant a separar les seves mirades després de massa segons connectades.

- Digues-me. Ai, Anna! – les noies s'estan fins cinc minuts parlant i rient, la Clara sent la mirada del Nil clavada en el seu cos però per contra de molestar-la li agrada que el noi es fixi en ella.

- Nena, m'escoltes?

- Clara, t'estan parlant – és amb la veu del gallec quan ella surt de l'ensinismanent al que s'havia endinsat.

- Ai, perdona. – Escoltant la veu greu del noi, l'Anna reconeix al seu amic i incita a la seva amiga a unir-lo a la trucada, després d'uns minuts quatre cares apareixen a la videotrucada de dos ordinadors de Madrid. Una trucades, dues pantalles, tres pisos i quatre persones.

És la primera vegada que estan els quatre plegats i la Clara ja no sent que estigui ni pugui estar fora del grup que ara formen. Ha observat l'amistat que té el noi del seu costat amb els seus dos amics igual que la confiança que mostren durant tota la trucada. Ha estat tot bastant senzill contant que l'Anna ja sabia bastant del que passava en aquelles coordenades de Madrid gràcies, en bona part, de la catalana i per alguns detalls del gallec. L'inici de connexió ha estat bastant divertit i els quatre saben que serà un record que guardaran per sempre.

- Però i això? – pregunta el Max en aparèixer en pantalla cridat per la seva novia. – Ets igual que un amic meu, xaval. Però, Clara, no estaves sola, tu?

- Max, tio, que sóc jo!

- Ens coneixem?

- Mare meva, que sóc el Nil! – amb unes explicacions per part de les dues noies i amb alguna aportació del gallec gran que es pregunta com pot ser amic del petit, aconsegueixen aclarir tots els dubtes del Max.

- Tio, llavors aquella noia...

- Max! Calla!

- T'atreveixes, Clara? – altre cop és la veu de Luis el que la fa despertar dels seus records. I és que els seus amics porten des de fa una bona estona demanant i insistint en què els seus amics els hi cantin alguna cosa.

- Cantem la primera que vam fer?

- No puedo vivir sin ti? – la noia assenteix amb un somriure als llavis i a través de la pantalla els seus amics semblen distingir un cert brillo que no havien vist mai als seus ulls. Brillo que s'encomana als ulls del noi.

I així és com un dimarts a mig matí després de molts dies, en un dels carrers del matí, amb la mirada dels seus amics, la Clara i el Nil van tornar a compartir una cançó al balcó.

Aquesta vegada he tardat una miqueta més en penjar capítol, ja que les sortides m'han trastocat una mica l'horari. Com veieu els nostres protagonistes també poden sortir al carrer. Espero que estigueu gaudint d'aquestes passejades, però sobretot estigueu respectant les normes de seguretat establertes.

Estem ja als capítols finals, només en queden quatre segurament. Com creieu que s'encararà aquests últim tram?

Dono les gràcies a tot aquell que porta des de l'inici llegint aquesta historieta, i a tothom que s'hagi anat afegint en els darrers capítols. Ja sabeu que em feu molt feliç.

Ens llegim als comentaris si voleu donar la vostra opinió, estic oberta a qualsevol petició i també a qualsevol cosa que vulgueu comentar-me!

Lia