Aire entre tu i jo

22

Les vistes que tenen al davant són totalment diferents a les que tenien fa un any. Però la persona que tenen al costat és la mateixa. Comparteixen balcó i recorden aquells dies de confinament com si haguessin passat anys, però realment tan sols en fa un d'aquell dia que per fi van poder obrir la porta i ajuntar els seus llavis. Un any ple de canvis. Un any que ha semblat nou, per tornar a començar. Recorden la dificultat dels primers dies de normalitat, on tothom tenia por de tot i de tothom, els hi hauria agradat marxar en algun lloc on res ni ningú els fes mal ni els molestés.

Tothom va tornar a la feina i amb això el Nil als escenaris i la premsa als carrers. Va ser complicat conciliar la feina amb la seva relació després de decidir fer vida gairebé en una sola casa i passar-se més de la meitat del dia entre els llençols i ballant amb el coixí. Van trobar el gust de passar-se la resta de les hores component junts i això va ser el causant de que en el disc que el Nil va treure fa unes setmanes hi hagi més d'una cançó conjunta. Ella ha continuat pujant versions a les seves xarxes socials, ara gestionades de forma més professional, però ha hagut d'aturar gairebé totes les classes de cant que oferia al veure complicat compaginar la seva nova vida dins dels estudis de gravació. Si va ser complicat separar-se només unes hores més ho va estar que les que podien passar junt ho haguessin de fer amb bastanta discreció. Els primers mesos seguits de càmeres per la novetat de veure al Nil amb una nova parella van portar uns dies difícils però van aconseguir posar seny i no deixar-se endur pel que parlaven i deien la gent externa a ells. Que parlin, que diguin i que mai callin, que ells seguiran ballant sota les estrelles amb la pluja a les butxaques.

Avui senten nervis, la seva panxa està plena de petites bombolles que ha fet que estiguessin tota la nit buscar la calor de l'altre i sense poder tancar els ulls. Fa un any que les seves pors se'n van anar en tenir contacte pell amb pell l'un a l'altre. Recorden tot el que van fer aquell dia i els següents i també recorden com setmanes després van poder començar a sortir de casa més sovint i van començar a fer plans per poder conviure, més del que ja ho feien aquelles setmanes. Van decidir després de molt rumiar-ho deixar els petits pisos que tenien i mudar-se els dos junts en un àtic més allunyat dels carrers cèntrics de Madrid per acomodar el seu habitatge a les seves necessitats i allunyar-se del caos de la ciutat. Al Nil li va anar bé desprendre's de la sobra de la seva ex parella que a vegades encara feia acte de presència quan entrava a l'estudi, quan veia un moble col·locat de certa manera o fins i tot amb el color d'un gerro qualsevol. A la Clara li va anar bé deixar aquell pis que havia llogat feia uns mesos i que havia anat decorant a poc a poc, de certa manera va eliminar la soledat que li produïa aquell pis que encara veia buit.

No es van enganyar quan fa uns mesos van triar el lloc on ara viuen per la gran sala que tenien per muntar un estudi decent i pel balcó. Tampoc s'enganyen quan pensen en el munt de cases i pisos que van veure i no van escollir pels balcons que tenien. Al final la seva història havia començat en un i volien continuar-la allí. Passar hores amb les guitarres entre els dits, compartint una truita de patates i explicant-se històries passades amb les estrelles com a públic. Tenien també la il·lusió de fer tot això amb algú més algun dia, i poder comptar amb aquell nen o nena les estrelles que brillaven, després d'explicar-li com va canviar la seva vida aquells mesos, com de difícils van ser i com van viure el seu amor.

No tots els nervis que estaven sentin eren produïts pel record meravellós de cada dia que havien passat junts, i per això aquests van augmentar en veure els vestits planxats i elegants dins dels seus armaris esperant que fos l'hora de posar-se'ls i lluir-los per acompanyar-los en aquest dia tan especial en la seva vida. Només faltaven escasses hores per aquell moment i els minuts cremaven al rellotge amb ganes de que el temps es fongués.

- Potser no me la poso... – diu rient mentre observa l'americana que la seva novia li va fer comprar aquell dia que a les nou ja estaven passejant pels carrers comercials disposats a trobar els conjunts adequats.