Aire entre tu i jo

6

El Nil fa estona que és fora al balcó esperant-la amb l'excusa de fumar. La Clara fa estona que l'observa des de dins incapaç de trencar l'harmonia de la imatge que observa. Veu la guitarra negra que ha acompanyat els seus cants durant els últims dies i dirigeix la mirada fins a la seva que acumula pols. Finalment s'envalenteix i l'agafa espolsant-la una mica, obra la porta del balcó amb decisió però no s'atreveix a mirar als ulls a la persona que d'amagat mirava. Finalment és la tos masculina la que l'obliga a aixecar el cap i saludar-lo amb un somriure. Porten una setmana cantant junts l'estona abans de l'hora marcada pels aplaudiments cap aquella gent que fa possible que el país tiri endavant superant aquesta crisi. Des del primer dia que se li posa la pell de gallina al reconèixer el treball de tots els sanitaris i d'aquella gent que el seu treball és essencial per poder viure. Fa una setmana que ajunten les seves veus, però tot i així hi ha alguna cosa en ell que encara li causa desconcert.

CLARA:

- No sabia que toquessis la guitarra.

- No ho faig, la tinc d'adorn. - reconec mig avergonyida. - Potser... he estat pensant que em podries ensenyar a tocar.

- Creus que t'he d'ensenyar a tocar? - diu rient, i això fa perdi la vergonya que em quedava.

- Nil! - dic allargant l'última vocal.

- Almenys he aconseguit treure't aquesta vergonya que em portaves - diu encertant els meus sentiments i fent que les meves galtes s'omplin de calor. - Comencem amb aquestes classes? No tenim temps a perdre - diu rient i fent que se m'escapi un somriure.

- Es que fins que no aprengui a moure els dits, doncs res... Això surt fatal...

- Portes cinc minuts tocant, que més vols – em contesta rient – Has de pujar aquests ànims eh!

- Doncs dona-me'n una mica dels teus – entretanca els ulls quan riu. – Has vist el que acabo de fer!

- Molt bé! Ets una crack! - em diu quan aconsegueixo tocar uns quants acords seguits sense mirar.

- Ai! Estic matant la guitarra! – veig de reüll com riu i el miro assassinant-lo amb la mirada, però això només fa que rigui més. - M'ha sortit fatal, jope.

- L'has desafinat? – diu retornant la mirada que tenia perduda cap als edificis. – Un moment que em despisto...

- Només he canviat el traste – abaixo els ulls – Mira! Sona com un piano! – el miro seriosa i ell s'aguanta el riure.

- Va, dona'm, que té l'afino.

Parem cinc minuts abans de les vuit i sento que hem aprofitat bastant l'estona i que aviat podré començar a practicar pel meu compte.

- Ets una bona alumna, eh. Ara hauré de buscar la forma de cobrar-me aquestes classes...

- Com? - crido davant el seu somriure, però abans de que ell pugui donar-me una resposta Madrid esclata en aplaudiments. Al meu rellotge encara hi marquen les set cinquanta vuit de la tarda, però aquests dos minuts d'avantatge no em fan quedar-me parada i de seguida poso totes les meves forces en donar ànims.

Quan els aplaudiments comencen a desfer-se em dirigeixo al noi que tinc al balcó del costat. Però quan torno a obrir la boca per preguntar-li per allò que fa uns minuts ha insinuat el carrer s'omple de música i llums. Em quedo perplexa perquè fins ara l'única música que hi havia era la nostra, tret d'algun nen o nena amb la flauta de l'escola i una noia que estudia al conservatori i que surt cada matí a tocar el contrabaix.

Analitzo la situació i veig el veïnat aplaudint al ritme de la música, més o menys, i alguns que fins i tot s'atreveixen a ballar. Dins d'aquest segon grup s'inclou el Nil amb uns moviments de braços que em deixen al·lucinant. Amb la mirada i algunes paraules m'anima a afegir-me al ball i gràcies a la poca visibilitat que hi ha degut a la poca llum, m'atreveixo. Vivint així una nit diferent al balcó.