Aire entre tu i jo

10

El dilluns pel Nil és bastant diferent. Obre els ulls molt abans que surti el sol i sense ni tan sols esmorzar agafa el quadern i la guitarra per intentar plasmar aquella melodia amb la qual ha estat somiant durant bona part de la nit i que ara ressona pel seu cap. S'està un parell d'hores amb la guitarra entre les mans i les cames i el quadernet al terra, ara amb una nova cançó escrita. Quan aixeca el cap, trencant l'harmonia que havia creat feia un parell d'hores, veu com els rajos del sol ara ja comencen a il·luminar la casa. Torna a repassar una vegada més la melodia i lletra i orgullós de la feina feta es dirigeix cap a la cuina per preparar-se un bon esmorzar. Se'l mereix.

És massa aviat per parlar amb algú quan acaba de recollir la cuina, fins i tot quan surt al balcó encara fa el característic aire gelat de les primeres hores del dia. Això no li és cap impediment per encendre aquella arma de mort que fa mesos que vol deixar, ni tampoc li és cap impediment per recolzar-se a la freda barana i observar amb deteniment la porta tancada del balcó de la seva veïna. Mira detingudament cada finestra i balcó que té al davant mentre es va consumint allò que encara no ha tastat, pot veure un veí damunt d'una bicicleta estàtica, una noia fent ioga al terrat, un home amb el seu nadó als braços intentant calmar-lo amb un biberó i una mare amb la seva filla acabades d'aixecar i delatades pels seus cabells despentinats.

Observa els carrers buit i veu una joguina trencada al costat dels contenidors. Com és que no li han donat una segona oportunitat? es pregunta. Un pensament vola per la seva ment, quina va ser l'última vegada que un infant va jugar amb ella. Quina és l'última vegada de les coses? Pensa en l'últim cop que va utilitzar aquell videojoc que el té enganxat, ahir a la nit. Però aquest pensament només el fa profunditzar. A vegades ens n'oblidem de la importància de les coses i després aquestes desapareixen. Quina és l'última vegada que vas parlar amb aquella persona amb la qual ja no parles? I l'última que va posar-te aquelles sabates que tant t'agradaven? Quina va ser l'última vegada que vas anar a aquell lloc que et porta molts records i que sempre dius que aquesta vegada no tardaràs tan temps a anar-hi? Amb l'última vegada ningú hi pensa. Però potser és tant o més important que la primera. Potser aquella última vegada marca una nova etapa. Com l'última vegada que li va dir a la seva ex que l'estimava, o l'última que la va acariciar sota els llençols. L'ultima vegada que utilitzes una joguina potser marca que has madurat una mica més, però no li agrada veure-ho així perquè ell vol continuar conservant el nen que porta dins per sempre. Potser això no es tant important com quina serà l'última vegada que utilitzarà la seva guitarra negra, o l'última que cantarà amb la Clara al balcó. Però quina és l'última vegada que els hi va dir a la seva mare i al seu pare que els estimava?

Amb aquest pensament entra corrents dins del pis, apagant aquella arma que avui no ha tocat i això el fa somriure. Obre l'ordinador iniciant sessió a l'aplicació de videotrucades i pitja els noms dels seus pares. Minuts després els té als dos al davant amb una tassa de cafè a les seves mans.

- T'estimo. Als dos, molt. I us trobo molt a faltar. – els ulls de la seva mare ràpidament s'omplen de llàgrimes recordant que el seu fill petit, que encara veu com un nen, està massa lluny de casa i fa massa temps que no veu. Al seu pare se li escapen un parell de llàgrimes que arriben fins al somriure sincer que ha aparegut als seus llavis.

Unes quantes paraules més tard inviten a la trucada a la seva germana. En el moment que ella apareix amb el cabell recollit i el seu fill en braços la família Ceppi ja no pot aturar les llàgrimes dolces ni els somriures melancòlics.

Una hora més tard el Nil torna a seure davant de l'ordinador que fa una estona ha deixat aparcat, per acceptar la videotrucada dels seus millors amics. A l'altra banda de la pantalla l'Anna i el Max saluden energèticament al seu amic i aviat es desfan a rialles.

- Tio, feia massa que ens tenies abandonats!

- Això vosaltres, jo estic aquí sol sense companyia.

- Doncs això nosaltres estem ben acompanyants – diu la noia mirant amb un somriure al seu nòvio. – Com passes les hores, Cepps? Estàs component?

- Sí! Tinc algunes cançons noves. A la tarda surto a cantar amb una noia.

- Ui, ui. I aquestes cançons tenen noms i cognoms?

- La coneixem? – afegeix el Max expectant.

- Cepps això ens ho has d'explicar... Ho volem saber tot! – afegeix l'Anna recolzant al seu nòvio.

- Eh, pareu el carro. Jo no he dit res d'això. – acabada aquesta frase sent el seu amic que murmura "Això vol dir que sí". – Que t'he sentit imbècil! – No ho poden evitar i els tres tornen a esclatar a riure fent que tota la tristesa que al gallec se li havia instal·lat dins al parlar amb la seva família se'n vagi.

El so del telèfon a la casa del gallec i la canària es el detonant que acaba la trucada. S'acomiada dels seus amics pensant amb la sort que té de tenir-los.

La tarda, pel gallec, no es gaire profitosa. Amb una nova cançó escrita i una maqueta retocada no li queda més que passar la tarda llegint i dibuixant. A les set i mitja prepara la guitarra per sortir al balcó i es mira al mirall tocant-se el cabell que sap que aviat li tocarà passar per la perillosa maquineta.

Els minuts passen al seu rellotge però la porta del balcó no s'obra. Toca un parell de cançons ell sol i s'uneix als aplaudiments quan arriba l'hora. Decideix tocar la primera cançó que ell i la Clara van cantar junts esperant que aquesta vegada ella surti. Finalment s'amaga dins de casa amb el cor encongit per no complir el desig que té cada matí al despertar-se. Potser ahir va ser l'última vegada que va cantar amb la noia del balcó.

Volia fer un capítol més divertit per fer-vos somriure, ja que el passat va ser més reflexiu i melancòlic. Però m'ha tornat a sortir un on el Nil reflexiona sobre coses que a vegades no ens parem a pensar. Potser el fet d'estar tancats fa parar boja la nostra ment. Aquest capítol ha estat una mica més llarg per compensar la reflexió inicial, només espero que hagi aparegut algun somriure o la reflexió hagi encadenat a algun pas important.

M'encanta saber les vostres reaccions i opinions, així que ja sabeu que podeu deixar el vostre comentari per aquí o pels missatges privats. Compartir és viure, i viure estimar.

Com sempre, us dono les gràcies per compartir amb mi aquestes estonetes. I dono la benvinguda a tothom que s'hagi anat endinsant aquests darrers dies en aquesta història o en les altres. Gràcies de tot cor.

Lia