Aire entre tu i jo

21

Té els ulls tancats per respirar més profundament el poc aire que aquesta nit de principis de juny ha decidit visitar-los. Dins el silenci només se senten les rialles d'una parella que sopa sota la llum de les estrelles, com ells fa una estona. Li recorda a aquelles nits quan era petita a la casa de camp del seu avi on passaven gairebé tot l'estiu amb la família, li agradava passejar sola pel costat del canal proper a la casa trepitjant l'herba fresca amb els peus i sentint com el cabell li voleiava. A vegades s'atrevia a posar notes als seus passeigs i acabava cantant a ple pulmó dins la soledat de les estrelles.

Ara aquesta soledat la veu molt lluny, ha guanyat una companyia que gaudeix i ànsia sense poder-la tocar. Sap que això s'acabarà aviat, que demà tenen la possibilitat de trencar totes les barreres que hi ha hagut durant aquests mesos, i que en el moment que el govern els ho permeti la distància s'haurà acabat. Està nerviosa, i ell també. Demà és el dia escollit per trencar distàncies. Encara no ho han parlat, han oblidat treure el tema tot i que en el fons saben que ho han fer aposta. No han volgut parlar del tema perquè no saben com manejar-ho i la por torna a aflorar. Tot això que han anat construint en les darreres setmanes pot trencar-se en un sol segon, en un impacte, i això els dol sense ni saber com serà.

L'Anna ja ha fet de les seves, ja ha posat alerta a les seves ments preguntant-los-hi, individualment, si han pensat en aquest moment. La Clara no l'ha contestat de forma sincera, un breu "no" ha estat la seva resposta, en canvi la reacció del Nil va ser pitjar el contacte de la seva amiga i parlar durant una bona estona.

- Hi és el Max? – ràpid i sincer, en això no el guanyava ningú. La veritat com a bandera.

- No, ha sortit a comprar pa. Què passa Ceppi? Tot bé?

- Tinc por Anna, i si tornen els dubtes? I si vol marxar? I si se n'adona que vol viure sense mi?

- Ceppi, la conec. No ho faria això, creu-me.

- Jolines Anna, va amagar-se tres dies a casa seva, va estar tres dies sense parlar-me, recordes? I en aquell moment no teníem res.

- Tu ho has dit, en aquell moment no teníeu res. Ara és diferent.

- Tant diferent que no sé ni el que tenim. No sé que fer.

- Parla amb ella.

- La teoria sempre ha estat molt fàcil, Anna. No és el mateix portar-ho a la pràctica. I si parlar-ho li genera més dubtes?

- Se suposa que el fet de parlar desfà els dubtes, i és el primordial en una parella.

- Que no som parella! No som res! – els segons de silenci a l'altra banda de telèfon van fer recapacitar al gallec, sentint el dolor que els seus crits havien provocat a la seva amiga. – Ho sento Anna. Tot això m'està afectant.

- No passa res. Parla amb ella, Nil. – I amb això la trucada es va penjar.

L'endemà li havia enviat un missatge tornant-li a demanar perdó i li va semblar que aquesta vegada la canària ja havia oblidat la conversa. El Max l'havia enviat un missatge minuts després de la seva conversa preguntant-li que havia passat, que la seva novia estava seria i s'havia tancat a l'habitació. Sabia que l'Anna tenia raó, que estaven vivint com ho faria una parella si no fos perquè cadascú estava tancat al seu pis i no es podien tocar. Passaven els dies flirtejant com uns adolescents i no podia parar de pensar en ella tot i saber el què feia en gairebé cada instant del dia. També passava el dia enyorant el moment d'agafar-li la mà i passejar pels carrers de Madrid, era l'únic moment del dia en què els seus cossos entraven en contacte i ansiava el moment de poder gaudir d'una mica més del seu cos i la seva pell. Observava aquella piga de la barbeta de la noia que tantes ganes tenia de besar, com totes les altres que volia descobrir i memoritzar, així com els llavis carnosos que cada minut del dia la noia s'hidratava ja fos amb crema o amb la llengua. Imaginava el tacte del seu cabell entre els seus dits i l'olor del xampú de dutxa que arribava fins al seu balcó quan ella sortia recent dutxada. Imaginava i ansiava moltes més coses de les que qualsevol persona és pogués arribar a imaginar.

Ara respira alleugerit d'haver arreglat la situació, no podia imaginar-se una vida sense l'Anna, que s'hauria acabat emportant també al Max. No era la primera vegada que vivia una situació com aquesta, a vegades les coses el superaven i ho acabaven pagant els seus amics. Havia d'aprendre a controlar aquests moments d'angoixa i incertesa que el feien esclatar d'ira.

Ben pensat podria treure's els nervis que sentia a l'estómac i solucionar aquesta situació d'incertesa amb la Clara, no només el simple fet, o complicat, de saber en quin punt d'una relació és trobaven i que era realment el què buscava cada un, sinó que farien quan arribés el demà i poguessin calmar aquestes ganes que els dos es tenien i que la situació actual havia impedit esclatar. Però en el moment de girar-se per poder parlar d'una vegada per totes amb la catalana, aquesta ja no és al seu balcó. No està assentada en aquella butaca com feia uns minuts, tampoc observa dreta les estrelles com era costum cada nit, ni els seus ulls ple de llum l'observen amb desig mentre la seva curiositat l'impedeix estar callada volent descobrir cada detall del noi que l'observa igual a l'altre balcó. Ha desaparegut com per art de màgia, sembla que la noia mai hagi existit, i el Nil arribar a pensar en la possibilitat de que aquella persona amb serrell de l'altre balcó hagi estat sempre fruit de la seva imaginació.

Troba estrany que la Clara no li hagi dit res, no l'hagi avisat que marxava. Però amb la possibilitat de ser tan sols una imaginació no arriba a desenvolupar cap sentiment negatiu contra ella o contra l'acció que ha portat a terme.

El soroll del timbre de la porta principal del pis sona justament quan toquen les dotze de la nit, anunciant el començament d'un nou dia i traient-lo dels pensaments en què s'ha estancat. Per la ment del Nil ja no hi passa cap pensament sobre la noia invisible, tampoc sobre la situació que hi ha al món i que han deixat sense vida els carrers. És com si s'hagués evaporat tot de dins seu, com ho ha fet la noia del balcó.

No té temps a descobrir qui s'amaga rere la porta quan uns llavis impacten amb els seus. En el petó predominat un gust dolç, quan es separa descobreix que qui s'amaga rere el serrell és la noia del balcó. És la seva noia.

- La primera vegada em vaig fer enrere jo, allunyant-te de mi. Ara sé que no vull perdre't. – el Nil torna a ajuntar els seus llavis amb un somriure, recuperant tot el que feia uns moments havia desaparegut i envoltant fort a la noia per no perdre-la com havia cregut.

- Clara... Pensava que... és igual... – els petons que venen després són entretallats pels somriures que cap dels dos pot evitar amagar. I els dos saben que avui la nit serà eterna quan els seus cossos impacten sobre el llit del Nil, encara que el seu lloc al món sempre serà el balcó.

Moment molt esperat, espero haver estat a l'altura. De veritat, espero que us agradi tant com m'ha agradat a mi escriure'l.

Ara, ja queda poquíssim, i realment em fa pena acabar aquesta història que m'ha anat acompanyant dia a dia durant tot el confinament. Però encara ens queda un últim capítol!

Ens veiem als comentaris que estic desitjant saber què us ha semblat!

Moltes abraçades i moltes gràcies per acompanyar-me en aquest camí,

Lia