FERIDES OBERTES

Adéu

Estimat diari,

Tinc por a recaure, torno a necessitar les pastilles per dormir, la medicació per l'ansietat... Les nits és fan llargues, sobrepenso i em faig mal. Durant el dia no tinc forces ni per aixecar-me del llit, els ulls inflats que em debiliten la visió, les tremolors que en algún cas em condueixen al mareig... i si, el pensament de deixar de menjar m'atordeix.

La meva autoestima està pel terra, em vec plana, gorda i fea depèn quin tipus de roba no m'agrada com em queda per culpa del meu cos, m'he començat a obsesionar amb l'esport un altre cop. Em refugio amb la roba oversize, em sento còmoda tapant totes aquestes inseguritats. He desconnectat de les xarxes socials, sóc invisible per tothom. Ningú m'ha trobat a faltar ni s'ha preocupat per mi.

Potser sóc una d'aquelles persones que neix per cuidar a les altres, però qui em cuida a mi? M'he passat la vida pendent dels demés sense rebre res a canvi. Estic farta de sortir al carrer i que em preguntin com estic , no vull preguntes ni compasió que d'això ja en tinc suficient per a mi mateixa. L'únic que vull és gent que estigui al meu costat tant en el bons com en els mals dolents.

La societat d'avui en dia fa fàstic. He arribat a un punt en que no vull sortir de la meva habitació, no em vull relacionar ni veure la llum del sol. Estic feta d'escuts i ja en són tants els que protegeixen el meu cor que la por a que em fascin mal viu amb mi. 

Doncs crec que ha arribat el moment de desconnectar de tot, deixaré d'escriure un temps. Espero tornar aviat, si no ho faig serà perque aquest cop he perdut la batalla. Gràcies per acompanyar-me durant els moments on l'asfixia s'apoderava de mi, et vas convertir en la meva caixa forta de sentiments i emocions. Guarda'm aquí i no em deixes escapar, viure aquí per sempre.