FERIDES OBERTES

Puc sola, "sempre" he pogut

Estimat diari, després de dos anys hi sóc aquí amb un llàpis a la mà i la meva playlist de fons. T'he trobat a faltar, però era necessari. Hi ha molt que no es veu a simple vista, lo mateix passa amb el cor.

Ningú sap amb quantes lluites internes s'afronta una persona diàriament, aquesta guerra esdevé dura, pesada i fins i tot pot debilitar a aquell que s'arma de valor i coratge per posar-hi fi. Molts cops aquesta guerra arrastra el passat viscut, tots aquells moments en que et vas callar per por o aquells moments on et queia el món damunt i erets tu mateixa que et repeties: sempre he pogut sola, aquesta vegada no serà l'excepció.

Jo sóc una d'aquelles persones la qual va ser derrotada, el cansanci tan físic com mental van ser els meus grans enemics durant un parell d'anys. Jo em considerava la noia de l'etiqueta, és en aquest moment quan vaig prendre consciència de que pels demés era invisible, simplement no encaixava. Acceptar la solitud és un camí dur amb molts d'obstàcles però no et queda res on poder aferrar-te, ets tu i el món. Un món que consideres que no és per a tu, que no et mereix. Et comences a preguntar pel sentit de la teva existència, inicies un joc per evaïr-te del món, jugues a ser invisible, jugues a no existir. És aquí quan comença la creació del teu refugi, un món aliè on tu ets la protagonista de la teva pròpia història; un relat d'un estel que poc a poc deixa de brillar, s'apaga lentament deixant un rastre de llàgrimes allí on va però a la vegada un somriure que amaga un cor ple de ferides obertes intentant tornar a bategar amb força, uns ulls cansats que criden auxili en silenci, com una bombeta que parpadeja fins que es fon.

Sóc aquella persona que s'ha reconstruit a base de llàgrimes i que finalment va saber demanar ajuda.

Recorda; demanar ajuda és de valents.