FERIDES OBERTES

SOMRIURE?

Estimat diari, 

Segueixo amb la teràpia. Ens trobem al novembre del 24 , un estiu que m'ha apropat més que mai a una de les persones més importants de la meva vida, aquella persona de la que et vaig parlar en una época on les dos estàvem passant per un mal moment i ens vam  distanciar. Però saps una cosa? El vincle ha estat tan fort que en cap moment ens vam soltar del tot. Cadascuna agafada d'un extrem de la seva corda, soltant-la a mesura que pasaven els dies però mai aquells extrems van lliscar de les nostres mans.

Aquest estiu ens hem donat compte de que ens estimavem massa, més enllà de la nostra amistat. Ha estat difícil per a les dos acceptar-ho, jo feia temps que sentia que quan estava en ella tots els meus problemes deixaven d'existir però no vai donar a importància a aquelles papallones que començava a sentir. No estava preparada per afrontar-me a una realitat que podia tornanar-me a fer mal però al final quan estimes de veritat ho deixes d'amagar. Tot va anar bé fins que (carta titulada después de tot)....

Aquell 14 de setembre el far de l'Estany va ser testimoni de tots els sentiments que compartiem i mai ens haviem arribat a dir però que totes dues sabiem que la nostra amistat estava destinada a ser algo més. Vas ser tu la que va donar el pas, aquel petó fructífer que es va acabar complicant, aquell petó que reviuria a dia d'avui, un petó que per mi va significar el començament d'una etapa que podría haver començat a compartir amb tu.

La teva mirada i la meva es fusionaven en una, amb una llum que demostrava tot el que érem l'una i l'altra... Desitjava que aquella nit no s'acabes mai i sobretot que l'arrepentiment no arribes a l'endemà, em vas prometre que ho fariem poc a poc i que no em faries mal... Ja et vaig dir que el més important per a mi era no perdre l'amistat, aquella que em va fer commençar a estimar-te una mica més i en la que em vas demostrar que encara queden amigues sota el significat complet de la paraula amistat. Em vaig deixar portar per l'esperança i la il·lusió i em vas acabar trencant en mil trossets. Recordo que una de les coses que em vas dir va ser "amb tu em surt actuar diferent" i jo et vaig dir que actuessis fent el que sentis en tot moment ja que amb tu la paraula t'estimo no deixava mai de vibrar.

Vas preferir obligar-te d'aquel moment en el qual tu i jo ens vam convertir en un tot. Resulta que em vain convertir en una més al costat dels altres. No vas tardar ni dos dies en fer-me dubtar de tot el que em vas dir, em va caure el món a sobre en veure't entrar per la porta amb aquella persona de la qual em vas dir que ja no hi havia res... Vai aguantar-me les llàgrimes i vaig intentar oblidar-me del que havia vist. Un dia després et trobaves amb aquell que staves ficant límits per convertir la vostra ex-relació en una amistat però hi ha molts comportaments que encara que em diguis que no sents res per ell no em fan pensar el mateix.

Poc a poc t'has tornat a aferrar al passat per evadir-te del que de veritat sents, ja que crec que els sentiments cap a una persona no desapareixen tan ràpid... Has decidit oblidar-me, tornar amb la persona que l'any passat et va apagar la llum i que només jo ho vain notar. Ara torno a ser aquella Eda que sempre s'ha sentit insuficiente en aquest món, una Eda dèbil que un cop més ha hagut de demandar ajuda perque aquella pressió del pit cada cop és més forta. No pots arribar a imaginar-te el que t'arribo a trobar en falta amor. Tot i el mal que m'has fet hi ha algo dins meu que intenta autoenganyar-se amb tot lo bonic que m'has regalat durant estos anys.

T'estimo molt (una carta que mai llegarás, però sí, va per tu.... m'he passat més de mitja vida estiman-te)