La Impostora dels déus I: ÍTZAR

Pròleg

Temple de Fir, Els Pics

18è dia de Viell, any 852 després de la unió

La Ivet no sabia què havia fet exactament havia fet per a guanyar-se el càstig per part de la sacerdotessa. Però, de totes maneres, hi havia moltes coses que no arribava a entendre. No entenia com el gall es despertava abans que ella cada matí, o perquè algú li robava la coixinera de tant en tant, només per penjar-la de les branques d'un arbre.

La sacerdotessa Geia havia estat remugant per si mateixa des de l'instant en que havia posat un peu a fora de la seva cambra, i no hi havia gaire coses que poguessin posar algú de mal humor tan ràpid pel matí. Bé, de vegades cloqueig de les gallines també li semblava molest, però els animalons havien estat especialment silenciosos aquell dia.

El fet era que a la Ivet no li hauria pogut importar menys l'estat d'ànim de la sacerdotessa si no fos perquè havia acabat rentant les latrines sota les seves ordres, i només desitjava que allò que hagués causat l'enuig de la dona en primer lloc s'enfonsés en la mateixa merda en que ella ara enfonsava les mans.

La noia de catorze anys, mentre fregava, podia sentir la meravellosa olor del pa que venia des de la cuina, on sabia que la Llívia i la Jana ajudaven a preparar el dinar. La Gran Sacerdotessa els havia ensenyat que l'enveja era un sentiment que calia aprendre a controlar, però la Ivet sospitava que ella mai no havia tingut els braços enfonsats en merda mentre les seves amigues picaven d'entre els ingredients de la cuina.

Quan va acabar de rentar la latrina en la que treballava, decidí anar a rentar-se ella abans de dinar, desitjant que el temps fos mal·leable i que el moment en que hauria de tornar a treballar no arribés mai. Es va apressar en arribar a la font al costat de l'edifici menjador per rentar-se les mans i avant-braços, ja que no volia arribar tard que per fi sonés la campana que marcava l'hora de dinar. Mentre es fregava la brutícia de les mans, algú li va tocar l'espatlla, el que la va fer saltar. S'havia oblidat de res? Havia fet malament en abandonar la feina a mig fer, tot i que ja era gairebé hora de dinar?

Però no va ser les cares de les sacerdotesses les que va trobar en girar-se, si no les de la Jana i la Llívia, que intentaven ficar-li un panet a la boca mentre reien. Es va portar les mans a la boca per aguantar-lo, pel que el va deixar xop.

– Tranquil·la, no li direm a ningú que no has acabat de netejar les latrines – li va assegurar la Jana. La Ivet se les va mirar malament –.

– M'espiàveu en comptes de treballar? O què? – elles van arronsar les esquenes, fingint que no sabia a què es podia referir–.

– Miràvem, de casualitat – va respondre la Llívia–.

– Ja, clar–.

Tots els forasters que les coneixien per primer cop creien automàticament que la Llívia i ella eren germanes. Tot i que l'únic en que s'assemblaven era en el seu cabell roig, era un color prou estrany com per confondre qui no les coneixia. La Jana, per altra banda, tenia el cabell fosc com la brea. Abans que cap de les tres pogués dir res més, la campana va sonar.

La línia de dones esperant pel menjar s'estenia a través del pati principal dels terrenys del temple. Mentre que la Ivet i la Jana es van unir a aquesta, la Llívia es va acomiadar d'elles i es va unir a una segona filera més petita, amb les sacerdotesses de major rang, i la seva mare. La Ivet va veure de reüll com l'abraçava, i va haver de contenir l'enveja. Els seus pares l'havien abandonada quan era un nadó i no havien tornat mai a per ella. Quan tant ella com la Jana van haver agafat una ració de menjar, es van asseure amb tres òrfenes més, que les van saludar animadament.

La majoria de les noies que vivien al temple eren òrfenes o hi vivien amb les seves mares, que no tenien on anar. Quan complien els quinze havien de decidir si quedar-se i convertir-se en sacerdotesses o marxar. En quant les seves filles complien els quinze, les mares de les quals triaven marxar, també havien d'abandonar el temple. Això s'aplicava a tothom.