més que jocs de nens

capítol 3

La biblioteca publica central era un edifici immens, de 12 plantes, que sempre estava ple de persones estudiant i fent treballs. Fins aquí com totes les biblioteques que coneixem, però aquesta tenia incorporada restaurant, dormitoris, servei 24 hores, metge i sala de massatges. Però per a la gent important d'allà, aquell establiment era una merda.

L'Àngela va presentar el seu carnet de la biblioteca a recepció i va entrar al gran edifici de color cromat. Es va a seure a una de les taules de la sala d'ordinadors i va engegar el primer ordinador que tenia al davant. Van transcorre quasi 2 hores i no va trobar res de Peter Pan, del escriptor o d'aquell país tan meravellós.

Abans de abandonar la recerca d'informació, per el seu cap li va brotar una idea molt boja i al mateix temps genial. Als subterranis de l'edifici es trobaven els arxius més antics, i com la nostra protagonista estava disposada a fer el que sigui necessari per resoldre totes les preguntes que li turmentaven, va decidir saltar-se les lleis. Es va colar sense que ningú sospites, dins de l'ascensor i va baixar al primer subterrani. El subterrani era una immensa nau plena de estanteries amb caixes metàl·liques numerades alfabèticament. No hi havia ningú vigilant i tampoc hi avia càmeres. Sense perdre gaire temps va començar a buscar la valuosa informació que necessitava, però va trobar, per casualitat, un objecte que li va cridar més l'atenció. Una caixa de color sípia.

La caixa era d'1 metre d'alt per 1 metre d'amplada, de fusta i amb un cartell que posava: "prohibit sota cap mena de condició treure el contingut". va ser l'empenta que l'Àngela necessitava per obrir la caixa. El contingut de la caixa, va fer que la nostra protagonista es mareges. Hi havia moltíssimes coses dins però no tenia ni idea de per que dimonis servien i un munt de llibres molt delgats que tenien moltes imatges. Va començar a remenar dins la caixa per veure que més hi havia, i va trobar una mena de quadrilàter, amb cada cara dividida per nou i pintada de molts colors. De cop va aparèixer algú per la porta de l'ascensor i l'Àngela va tenir el temps just per, tapar la caixa i amagar-se darrere d'un mur d'estanteries.

Era una dona d'avançada edat, amb una cara molt dolça, vestia amb una faldilla llarga, que no arribava a tapar-li els genolls. Ulleres de metall, i darrere els seus vidres, uns ulls d'un blau tan clar, que quasi semblava aigua. Va intuir que era la dona encarregada de la cura del material, ja que duia una llista amb les faltes d'aquell dia. L'Àngela només esperava que l'agües vista. La vella dona va caminar lentament per el carreró format per les estanteries revisant que tot estigues al seu lloc.

La noia no s'ho va pensar dues vagades i va aprofitar que la dona estava distreta per corre cap a l'ascensor i anar-se a casa amb el valuós tresor que portava a la motxilla.